Goodbye 2010!

Què ens deixa el 2010?

El 2010 ens deixa moltes coses. Però si haguessim de resumir el 2010 en una paraula, en quina pensarieu?

Jo sens dubte, penso en aquella que s'ha repetit fins la sacietat, que ocupava planes dels diaris cada dia: CRISI.

La crisi que cada cop afecta a més gent ha sigut la protagonista del 2010, sens dubte. Encara que per alguna la crisi no els afecta gaire, per altres, aquesta crisi ha fet que a casa seva s'hagin hagut d'apretar el cinturó fins gairebé no poder ni respirar. Grècia es va veure en una situació greu i desde la UE deien que Portugal i Espanya no trigarien en estar en una situació semblant.

D'altra banda, jo crec que no se'ns oblidarà per ser l'any dels 33 miners, l'any en què a Chile es va montar un circ mediàtic al voltant d'una mina on s'havien quedat atrapats 33 miners. Tota una història que semblava treta de qualsevol reality show.

Sens dubte, queda en la nostra memòria aquell volcà islandès que un dia va decidir entrar en erupció i parar tot el trànsit aeri. Europa es va veure en el caos.

Tampoc podem oblidar que el 2010 va ser un any molt important per l'esport espanyol, la Selecció Espanyola de Futbol va proclamar-se guanyadora del Mundial de Sudafrica. El Barça va tornar a demostrar qui domina a la lliga espanyola encara que el Madrid de Mourinho no els hi acabés de posar les coses fàcils.

Relacionat amb la Selecció Espanyola, no podem oblidar aquell petó que va donar la volta al món, el de la Sara Carbonero i l'Iker Casillas.

Algú suposo que també es deu enrecordar de la tragèdia al festival Love Parade a Alemanya, 19 morts, entre les quals dues catalanes, i més de 100 ferits.

També no podem oblidar el que va fer ETA. La organització terrorista va enviar un comunicat a la BBC dient que deixaven le sarmes definitives. Alguns van confiar, d'altres volen fets i no paraules.

Per cert i la famosa Vaga general? El 29 de setembre l'activitat del país es parava per les reformes laborals de Zapatero.

I aquest 2010, va acabar amb el caos a l'espai aeri espanyol, la vaga de controladors aeris, que fa que Espanya deixi l'any en estat d'alarma per primera vegada a la història de la democràcia.

M'agradaria saber amb quin aspecte del 2010 us quedeu? Quina paraula us ve al cap dient 2010? Per a vosalres hi hagut alguna cosa més important?

Participeu i deixeu els vostres comentaris, BON 2011 !!

Albert Planadevall: "Si no ho fas bé, la ràdio no funcionarà per molt bona música que posis"

Ràdio Flaixbac és l'emissora musical líder a Catalunya i un dels seus locutors, l'Albert Planadevall, respon a les preguntes de jenni-fernandez.blogspot.com i a les proposades per seguidors del blog.

Planadevall, locutor del "Feedbac" i col·laborador habitual de "El matí i la mare que el va parir" ens explica què fa un llicenciat en psicologia a la ràdio o si realment és satisfactori ser locutor de programes musicals. Tot això i més, a continuació:

  

Què fa un llicenciat en psicologia fent de locutor a una ràdio musical?

Doncs la veritat no ho sé! Suposo que ha estat la casualitat la que al final em va portar a fer ràdio perquè mai vaig tenir aquest somni de ben petit. Però he de dir que un cop m’hi he trobat la cosa ha estat molt especial i m’hi sento molt a gust

Has passat per diverses seccions al llarg de la teva carrera i t’has quedat en una ràdio musical... Per alguna raó en especial? Què t’aporta?

M’agrada molt la música i aquí a Flaixbac tinc la possibilitat d’estar-ne molt al dia però també de poder ser creatiu a l’hora de pensar molts temes relacionats amb la ràdio juntament amb un gran equip humà. Suposo també que estaria igual de feliç en una ràdio generalista. La gràcia és fer allò que t’agrada i tenir ganes d’aprendre constament siguis on siguis.

A l’actualitat, estàs en un programa per a joves i adolescents en una cadena musical. Un dels programes anteriors va ser el PAP. Us va deixar el llistó ben alt? No creieu que a vegades els oients poden caure en la comparació?

Per Flaixbac han passat grans programes i grans professionals que han deixat el llistó bon alt. Per mi és un honor que ens comparin amb ells. Una raó de més per anar millorant dia rere dia i no adormir-se en els llimbs.

A vegades es diu que a Flaixbac com una emissora en la que els seus locutors no respecteu la nomativa lingüística. Fins a quin punt és cert? 

Buff...et puc ben jurar que no és cert. Si una cosa tenim controlat a Flaixbac és l’idioma. Tenim un servei lingüístic que ens va controlant cada setmana per tal que utilitzem correctament el català. També és veritat que sempre se’ns pot escapar algun barbarisme o incorrecció però ens esforcem molt perquè això no passi.

  

Què diferencia Flaixbac de la resta d’emissores musicals?

Intentem dotar-la d’una personalitat pròpia a través dels seus programes i dels seus locutors. És molt importants arribar (comunicar) a l’altre (oient). Si no ho fas bé la ràdio no funcionarà per molt bona música que posis

 Ha ajudat el Facebook a l’augment de fans? Prop dels 21.000 fans, com s’assumeix això?

El Facebook ha estat una experiència increïble per nosaltres. Ens ha possibilitat obrir una via de comunicació directe amb els nostres oients. Ara arribar a ells (i que ells arribin a nosaltres) és cosa de segons. Ens agrada molt aquesta interacció.

Tot l’equip de Flaixbac està vivint un moment de molt èxit amb els vídeos de Santification Party i de Election party, pensaveu que aixo arribaria tan lluny?

Sempre intentem fer les coses perquè arribin al màxim de gent possible. Quan fas uns vídeos com els que dius ho fas amb les ganes i intenció perquè triomfin al màxim. Evidentment hi ha sempre un factor sort i en aquest cas ens hem ajudat molt de les xarxes socials com a eina de difusió i expansió. Estem molt contents dels resultats obtinguts.

 Ja són 7 anys a Flaixbac, trobes que la teva manera de locutar i treballar és diferent i ha canviat durant tots aquests anys?

Mira, fa poc vaig escoltar un tall d’àudio amb una de les meves primeres intervencions a Flaixbac i t’he de dir que sí, he canviat en la manera de locutar. Sempre és important evolucionar en la teva feina, és la clau per no estancar-te i saber incorporar nous coneixements a la teva tasca diària. A més de locutar el que he fet també és aprendre molt de l’ús de les xarxes socials i Internet en general dins d’un mitjà de comunicació com és la ràdio. Trobo que és fascinant aquesta nova faceta meva i creu que seguiré aprenent per tal de seguir al dia de tot aquest nou món virtual.

      La Montse, estudiant de Comunicació Audiovisual a la UB pregunta:

Com recordes els teus inicis a la ràdio? Què senties quan et posaves davant d’un micro?

Els recordo amb molt de “carinyo” i un sentiment especial ja que va ser un època molt emotiva en molts d’aspectes. Quan estava a l’aire recordo que sentia molts nervis, bé, encara els sento ara...imagina’t!!

En Xavier Mas de Xaxàs, periodista i professor de la UAB pregunta:

No trobes que les ràdio fòrmules son un xic frustrants pels locutors, sempre en segon terme?

Cada vegada menys! És veritat que fins ara existia aquest “segon terme” però estic convençut (com a mínim a Flaixbac) que el mitjà on treballo està canviant ja que cada vegada el “contingut” hi té més importància, i no em refereixo a contingut purament musical. Els locutors som part activa del missatge que intentem comunicar a nivell de programes i “parlem” més sense necessitat de fer-ho per presentar cançons. Podríem dir que en cert nivell ens estem tornant més generalistes i donem més importància a la paraula a més de fer-ho amb la música.

Com va de diners una ràdio fòrmula que pràcticament no té anuncis?

No sé dir-te els números exactes però em sembla molt que la cosa va bé tot i la famosa crisi que tenim a sobre. Heu de pensar que no només tenim les típiques falques de 30 segons com a publicitat. Hi ha altres sistemes com patrocinis o mencions on els locutors parlem del producte en qüestió en directe

 

La Carla, estudiant de 1r de Batxillerat pregunta:

Si t’haguessin dit de petit que arribaries a ser locutor de ràdio t’ho haguessis cregut? Aspiraves arribar aquí algun dia?

No ho hagués dit mai ja que de petit em pensava que de gran seria metge i ja veus tu com he acabat! Hi ha un moment (una força) quan treballes en una municipal que t’empeny a fer un pas endavant i anar a buscar feina en una ràdio més gran. A vegades et surt bé i a vegades la cosa es pot tornar molt complicada. Jo reconec que vaig tenir sort. Moltes vegades no és qüestió de fer-ho més bé o més malament, senzillament és sort. Estar en el lloc adequat en el moment oportú.

Jazztel, això ja passa de taca d'oli !

Estimat Jazztel,

N'estic farta, però no una mica, ni poc, estic totalment farta de vosaltres. Estic totalment farta de les vostres trucades i de dir-vos que no.

Estic contenta amb Movistar, sóc feliç amb ells i no cal que sigueu tan pesats (perquè realment no teniu una altra paraula que us defineixi) per demanar-me el canvi de companyia. No em canviaré. Deixeu-vos de trucades i insistir absolutament tant.

Sou molt pesats i realment us esteu passant un munt, vull que em deixeu de trucar, però qui sap què fer en aquests casos? De veritat, no vull que insistiu més, no cal que els teleoperadors que em parlen des de Mèxic em truqueu 3 vegades al dia (com és el cas d'avui), vull estudiar tranquilament i vull contactar amb els meus amics, no amb vosaltres.

Jazztel, o deixeu de trucar i ser tan i tan pesats o realment tot això tindrà conseqüències!

Gràcies per la vostra atenció,

Jenni.

PD: El més segur és que no entengueu res, però sí, és català. És l'idioma que parlem a Catalunya. Si, Catalunya, estem al nordest d'Espanya. Jazztel, o canvieu o crec que les pagareu....

Adéu CNN+ !

No m'ho puc creure. Realment és increíble el que ha passat. No cap al meu cap que CNN+ tanqui.

Una cadena de qualitat i d'informació diu adéu el 31 de desembre de 2010 segons el comunicat que ha emès avui el Grup Prisa. 

La desaparició de CNN+ és una de les conseqüències de la fusió amb Telecinco. La veritat és que no queda gaire clar en els mitjans de comunicació que es farà amb el canal, si Telecinco seguirà amb l'idea de emetre informatius las 24 hores o el llogarà a un altre operador.

La primera possibilitat es creu que és poc possible. Telecinco mai s'ha interessat per una cadena d'informatius les 24 hores i no sembla que ho faci. El futur no queda gaire clar per la cadena i menys pels periodistes que hi treballaran fins a cap d'any.

Només em plantejo una pregunta, per què es fa això? Audiències? Interessos? 

Sóc capaç de comprendre que la televisió no és exclusivament informativa, que necessitem més enllà d'informatius, però després de l'augment d'un estil de programes a la televisió espanyola i aquest ultim fet, realment no crec que estiguem fent el més correcte en la nostra televisió.

Necessitem informació i com més millor per poder ser crítics i poder pensar per nosaltres mateixos i la desaparició d'aquet canal fa que això es redueixi. 

Gràcies Iñaki Gabilondo, Silvia Intxaurrundo, Antonio San José, José Maria Calleja, José Ramón Pindado, Almudena Gómez, Concha Boo, Rafael Luque, Lara Vadillo, Roberto Fernández, Esther Cervera, Alonso Trenado, Mónica Sanz, David Tejera, Leticia Iglesias, Patricia Corral, Mario Saavedra i tots els que vau formar en algun moment del canal. Gràcies CNN !

http://www.publico.es/televisionygente/351097/prisa-cierra-cnn-tras-la-entrada-de-liberty

http://www.lavanguardia.es/comunicacion/20101210/54086249505/prisa-cierra-su-canal-de-noticias-cnn.html

Ja passem de les 700 visites!!

Gràcies a tots els que llegiu el blog i el seguiu, perquè ja puc ben dir que ja passem de les 700 visites.
Moltes gràcies per seguir-lo i per l'interès mostrat per molts en els últims dies!
:)

La cultura gallega és viatgera

El meu blog no podia estar sense res sobre una cosa que m'acompanya des de que sóc ben petita.

Sóc catalana, sí, vaig néixer a Barcelona i estic molt orgullosa de totes dues coses, encara que molta gent pensi que no et pots sentir orgullosa del lloc on ets. Però jo em sento molt orgullosa de ser-ho.

Em sento, però també em sento molt orgullosa de ser filla de gallec.

Galícia no sé que té. Galícia té alguna cosa molt i molt especial. És diferent a la resta,....no sabria com definir-ho. Em sento orgullosa de saber com son els gallecs de conèixer un i cadascun dels racons més macos de un país amb moltíssima història i que mereix molta més dignitat i respecte de la que s'ofereix.

Galícia és un dels llocs amb una cultura més abundant i interessant que he conegut. No puc dir que sigui millor ni que pitjor que cap perquè no hi ha cultures millors ni pitjors, totes mereixen el mateix tracte i respecte. Sento un gran respecte i admiració pels gallecs, un poble que sempre ha demostrat estar unit però que mai ha pogut alçar la veu des de la seva pròpia terra i si ha intentar dir alguna cosa, alguns han intentat tapar-ho.

Gallecs i gallegues han marxat dels seus pobles i ciutats a altres comunitats i països per lluitar per la seva vida i per tenir un futur més digne. El País Basc, Madrid o Catalunya han ofert a gallecs i gallegues moltíssimes oportunitats que allà no en podien trobar.

Molts gallecs i gallegues lluiten des de altres parts del món per la seva cultura i llengua. El ser gallec a una altra part del país condiciona la forma de vida i els costums.

Des de Catalunya, per exemple, associacions i centres organitzen festes, balls, cursos de gallec,.... Aquest és el cas del Centro Galego de Cornellà de Llobregat.

Així doncs, es demostra una vegada que la cultura no està anclada en un territori sinó que va alla on la portin.

Controladors descontrolats

Era ben curiós passejar divendres passat pels carrers. No sé si hi havia més maletes o persones. Havia arribat un bon cap de setmana llarg ni més ni menys de 5 dies ( que alguns fins i tot el podien convertir en un cap de setmana de 8 dies ni més ni menys) i la gent es fregava les mans. Molts marxaven a destins europeus o d'altres simplement tornaven als seus pobles. Però el que no sabien és el que succeiria.
Els controladors àeris la tornarien a fer ben bona. Es queixaven de l'explotació i del suposat estrès i estat d'ansietat que patien desde feia mesos i que els impedia acudir al seu treball. La major part dels controladors àeris no van acudir als seus llocs de treball i conseqüentment, l'espai àeri espanyol restava tancat.
La ràbia va arribar a la major part dels aeroports espanyols i els viatgers no podien aguantar més.
No s'entenia res. Com pot ser que els controladors àeris es queixessin del seu lloc de treball quan cobren una barbaritat (més de 200.000 euros a l'any) i que facin una vaga encoberta divendres abans d'aquest pont?
No és just. No és just pels milers de famílies i amics que volien viatjar pel pont, per les persones que havien de tornar a casa, per la gent que havia de fer escala a Madrid.
No trobo que sigui la millor manera, trobo que queixar-se és un acte que l'has de fer en el moment més adequat i no quan depenen de tu milers de persones.
Trobo que els controladors àeris en el moment de decidir de fer aquesta vaga encoberta van cometre un acte de irresponsabilitat davant dels milers de persones que havien d'acudir als aeroports i que si es volen queixar d'alguna cosa concreta de la seva feina ho han de fer adequadament per a què tant el govern com AENA puguin solucionar els problemes.

Nova secció al blog d'entrevistes

El blog estrena secció sobre entrevistes i vosaltres, seguidors i lectors podreu participar.
La primera entrevista serà al locutor de Ràdio Flaixbac, Albert Planadevall. Podeu enviar les vostres preguntes a jennifernandez05@gmail.com. Heu de posar el vostre nom i d'on sou.
La data límit és divendres 3 de desembre a les 20 del vespre.
Moltes gràcies i espero que us agradi a tots els que seguiu el blog.

22 @ per a qui?

Aquesta setmana ja no podia més. L'escàndol que es va formar al meu barri va ser espantós. Edificis i cases del carrer Tànger es quedaven sense corrent elèctric durant més de 14 hores.

La meva sorpresa no va ser aquella apagada, la meva sorpresa va ser al parlar amb els veïns saber que les diverses apagades que portem patint des de fa mesos (diverses microapagades al llarg del dia però que poden arribar a espatllar aparells elèctrics) no eren problemes particulars sinó problemes del corrent elèctric.

Durant aquelles 14 hores seguides em vaig enrecordar molt d'una persona. Jordi Hereu se'n diu. Molts de vosaltres el coneixeu, l'heu vist per la televisió moltes vegades. Però jo vaig tenir la sort (o no sé si la desgràcia) de tenir-lo ben a prop fa un parell d'anys a l'institut. Va acudir pensant que les preguntes a les quals el sotmetrien els alumnes de l'institut serien fàcils de respondre, però en més d'una li va costar sortir airejat.

Des d'aquell dia, me'n recordo molt d'ell i l'Ajuntament cada vegada que passa alguna cosa a la ciutat.

Teòricament, visc al barri de la modernitat, el 22@, el barri de les noves tecnologies i de les telecomunicacions però a la pràctica això només és per uns quants.

No tinc una escola i un institut pròxims, no tinc supermercats, no tinc un CAP al meu barri,...però tinc solars, naus industrials abandonades, campaments gitanos i sobretot, obres.

Jo no demano grans luxes, només demano al que qualsevol persona li agradaria tenir al seu barri. Jo no vaig decidir tenir un museu del disseny a menys d'un carrer de casa, però com sempre es pensa en els de fora, en el turisme i als ciutadans, se'ns deixa de banda. 

La meva veu no serà escoltada per molts però de veritat, no seria el moment per a començar a pensar una mica en els barcelonins i en el que realment necessitem?

Parlar de política no és fàcil ( i si no saps com)

Parlar de política no és fàcil i més en els últims temps. Tothom sembla entendre tots els aspectes relacionats amb la política i tothom vol opinar. Catalanistes, independentistes i espanyolistes no s'entenen de cap de les maneres. Dretes i esquerres han entrat a un joc de a veure qui la diu més grossa en contra de l'altre, però per a mi aquesta vegada ja és suficient. 

Des de fa dies que entre els meus amics i amigues parlem d'eleccions, la major part del nostre grup d'amics votarà per primera vegada el pròxim 28 de novembre i la gran part dels que votarem no ho tenim gens clar (exceptuant casos molt concrets). Cada vegada que ens veiem fem una repassada als partits polítics més forts i com més ho parlem menys clar ho tenim.

Sabeu què? No em sento preparada per votar. Durant els meus 18 anys no m'ha quedat clar quin partit polític és el més convenient pel meu país, no m'ha quedat clar quin partit ho ha fet millor mentre estava al govern, no m'ha quedat clar quin ha jugat més net de tots, no m'ha quedat clar quin partit vull que em representi al Parlament. 

No ho tinc clar per una raó molt senzilla: Cap m'ho ha demostrat. No m'han demostrat res del que jo demanava. M'han demostrat que és insultar, que és criticar, que és caure baix, que vol dir ser corrupte, que vol dir ser lladre (popularment "chorizo"), que vol dir no sentir-se recolzat pel teu govern, que són els interessos polítics... (I segur que me'n deixo molts més). Més aviat m'han "no-demostrat" el que jo volia, cap dels partits.

Aquesta és la raó principal que molts joves no creiem en els polítics d'avui en dia, no lluiten pel poble, ni pels seus ideals ni pels ciutadans, l'únic pel que volen lluitar és per que els zeros del seu compte bancari vagin augmentant.

Dignitat per a la hostaleria

L'hostaleria es va reunir el cap de setmana passat a la Fira de Barcelona a Hostelco.

Més de 80.000 empreses es van donar cita a la fira bianual d'hostaleria. La fira va estar dividida en els quatre sectors més importants: Expolimp - centrat en els productes de neteja, Áreacafé - centrat en tot l'univers del cafè des de la obtenció fins la consumició-, Intervending-  centrat en distribuidors, operadors i fabricants i Food Service- centrat en l'alimentació i les begudes.

L'hostaleria és un dels sectors més tocats per la crisi actual. Molts dels expositors i visitants coincidien en què l'edició d'aquest any era molt més reduïda que altres anys i que es notava una disminuició de visitants i expositors. És el cas de l'empresa Oms i Viñas que portava diverses edicions exposant però aquest any ha faltat a la cita.

Realment, la fira d'hostaleria d'aquest any va donar que pensar. L'hostaleria és un sector infravalorat a la nostra societat però al qual s'hi dediquen molts professionals, persones que dediquen cos i ànima perquè la hostaleria evolucioni i no es quedi estancada. Professionals que porten una vida aprenent, innovant i construint sobre la base de la hostaleria. La hostaleria és un sector que necessita dignitat, necessita que la societat valori la professió. La societat ha de pensar que és un dels sectors més complicats, més sacrificats i lluitadors que existeix a l'actualita i que porta anys lluitant contra la crisi, una crisi que no se sap ben bé on i quan va arribar als hostalers, però que s'han vist realment molt afectats per molts canvis.

Qui escolta els hostalers? Qui escolta els cambrers? Qui escolta els cuiners? Per què son un sector tan poc valorat quan en veritat són dels més sacrificats? 

Els hostalers, els cambrers i els cuiners de veritat són aquells que són uns apassionats de la seva feina, que els agrada molt el que fan i que es sacrifiquen dia rere dia pels seus clients. Els hi agrada que els seus clients gaudeixin amb els seus serveis, els seus menjars i les seves begudes i  sobretot que puguin passar-ho bé.

En un país, com és el nostre, en què la gastronomia, la hostaleria i l'oci són realment tan importants, deixarem que es perdin els valors més essencials d'aquest sector? Per quan dignitat per a tots els que estan en el camp de la hostaleria?

www.hostelco.com

Un 10 per a The Baseballs!

Bikini estava plena de gom a gom. The Baseballs no haguessin dit fa un any que diumenge estarien actuant en una de les sales més conegudes de la nit barcelonina.

La sala Bikini va rebre diumenge passat The Baseballs, el grup de rockabilly de moda. La banda formada pels alemanys Sam, Digger i Basti (entre d'altres músics) va iniciar el concert amb una versió de la conegudíssima When love takes over. Els assistents, només a l'iniciar el concert amb aquesta magnífica versió, original de David Guetta i Kelly Rowland, van saber que el grup no els fallaria en cap moment del concert.

No només van cantar les versions més conegudes de la banda sinó també van estrenar versions inèdites en la gira de Strike! Back! com ara el Viva la Vida (original de Coldplay), Basket Case (original de Green day) o I'm yours (original de Jason Mraz) a més a més de les seves versions més conegudes com Hot'n'Cold (original de Katy Perry), Umbrella (original de Rihanna), Angels (original de Robbie Williams), Poker Face (original de Lady Gaga) o Crazy in love (original de Beyoncé). 

The Baseballs va encertar per aquest gènere. El rockabilly, gènere nascut als anys 50, torna a popularitzar-se com per exemple, gràcies en part a The Baseballs. Versionar cançons que estan entre les mes populars al mon i portar-les al gènere del rock va ser molt arriscat però ha agradat. El grup va obrint-se camí entre aquells a qui versionen les cançons.

El grup es va sorprendre al veure la Sala Bikini tan plena (no quedaven entrades des de feia setmanes) i no van poder evitar dir alguna paraula en català. "Visca Catalunya" va dir un dels cantants, mentre que alguns els hi agradava molt que haguessin après l'exclamació a altres assistents no els hi acabava de fer el pes. Però el que si que va fer treure un somriure a tothom va ser l'ensenyament que van fer als assistents de com moure les caderes a ritme de rock. Els assistents van intentar moure les seves caderes en el poc espai que tenien a la sala, a diferència de les noies que van pujar al escenari i van poder ballar amb la banda.

The Baseballs va demostrar professionalitat, humiltat, simpatia i senzillesa. La banda no va fallar en el seu primer concert a Barcelona i el públic va sortir de la sala després de dues hores de concert totalment satisfets del concert al que havien assistit. Un 10 per a The Baseballs!

Angels- The Baseballs

Bleeding Love- The Baseballs (En directe a la Sala Bikini)

Barça en estat pur

El Barça acaba amb tots aquells que dubtaven del seu joc golejant al Sevilla (5-0).

El Sevilla va tornar a acudir al Camp Nou i com en les ultimes dues vegades que l'havia visitat va rebre una golejada per part de l'equip de la Ciutat Comtal. 5 gols ni més ni menys de grans jugadors del Barça:  Messi ('4 i '63), Villa ('23 i '89) i Alves ('52).

El Barça va dominar la pilota des del principi i encara que Xavi i Pedro van intentar marcar en els primers dos minuts no va ser fins al quart quan Messi va marcar gol. El públic es va començar a animar i encara que els crits en contra de l'àrbitre a la grada anaven augmentant al llarg de tota la primera part, les ganes de guanyar i fer una golejada al Sevilla no van disminuir.

Al minut 8 un xut de Luis Fabiano va fer que mes d'un tingués por, però encara que Valdés no va arribar a la pilota, aquesta va sortir fora. Al minut 44, Konko va ser expulsat amb targeta vermella, després de dues grogues. La primera part va finalitzar i el Barça dominava el partit. Els assistents tenien clares les seves opinions: El Sevilla estava totalment absent i passiu. Hi havia poques possibilitats de superar a un Barça que estava demostrant un magnífic joc.

La segona part va començar amb canvis en el Sevilla que havia de jugar amb 10 jugadors en aquesta segona part. Van marxar Luis Fabiano i Perotti i van entrar Dabo i Zokora. Al minut 52, Alves, ex-jugador del Sevilla, va marcar un tercer gol, que no va celebrar. Vuit minuts després Guardiola feia canvis: marxaven Pedro i Xavi i entraven Bojan i Mascherano. Tres minuts després dels canvis, Messi marcava el quart gol. 

Al minut 65, Puyol també deixava el terreny de joc i va entrar Adriano, al '69 el Sevilla també va fer canvis, va entrar Negredo i va marxar Kanouté.

Finalment, en el minut 89 l'asturià Villa marca el cinquè i últim gol que va fer que el Sevilla marxi del Camp Nou golejat pel que sembla ser continua sent un dels millors equips del món encara que molts ho neguin.


(Dedicat a Alba Noguera i Adrià Pastor)

Com sempre, Barcelona...

Passejar per la Sagrada Família s'està convertint per a mi en una experiència cada vegada que ho faig. Des de feia mesos que quan passava tenia la sensació de no estar en la meva pròpia ciutat, d'estar en un lloc més aviat ben llunyà de Barcelona, l'únic que em salvava era el sentir les paraules i les veus dels treballadors de la zona, llavors m'adonava que sí, que seguia a Barcelona com feia cinc minuts.

Però aquesta sensació que us descric s'ha anat fent cada cop més intensa. Passar pel carrer Mallorca (sigui quina sigui l'època de l'any, però sobretot en períodes vacacionals) és realment un fet que fa que me n'adoni de la importància del turisme a Barcelona.

La setmana passada vaig tornar a passar per allà davant. Sort que aquest cop no havia agafat el "bicing", ja que el carrer Mallorca estava ben atapeït de gent. Feia sol i això convidava a que les terrasses dels bars fossin ben plenes. En menys de cinc minuts, vaig sentir moltíssims idiomes i moltíssimes veus. Però llavors va arribar el moment més important, potser, de tot el passeig. Tal com deia la premsa, les obres de l'AVE estaven acabant. Però, no només era això, el parc estava ben net i la gespa era ben verda. Hi havia massa bon ambient. Uns carrers més endavant en direcció Besós, els obrers de l'AVE seguien treballant. Els vaig observar diverses vegades. Vaig mirar els edificis de la zona. Tots els inquilins d'aquells edificis havien suportat durant mesos i meso el soroll d'aquelles màquines perforadores, dia i nit, cap minut cap segon sense parar d'escoltar aquell soroll que a mi tan sols en un parell de minuts se'm va fer insuportable. Havien lluitat tan com havien pogut, cartells, associacions, milers de veïns de tota Barcelona van lluitar per que l'AVE no només no passés per sota la Sagrada Família, sinó que no passés pel centre de la ciutat, no passés pel centre de la ciutat, però res havia servit. Les obres havien continuat i tots ens hauríem de sentir ben orgullosos de aquestes obres que tan havien molestat a tanta gent...

He tingut la sort de poder conéixer molt el barri de la Sagrada Família sobretot per raons personals. Per tant, cada vegada que surt el monument a la premsa m'és totalment inevitable parar l'atenció. Justament, el mateix dia que vaig passejar per la Sagrada Família, vaig poder llegir diversos articles sobre les obres de l'AVE i sobe la visita del Papa que es realitzarà en poques setmanes. Obres polèmiques, visita polèmica....Tot el que rodeja el temple en els últims anys és ben polèmic. 

Hereu, ara surt, a tota la premsa ben orgullós que la tuneladora "Barcino" hagi fet un forat tan profund i la Sagrada Família segueixi com si res. Hereu acusa al PP i a CiU d'haver donat por durant quatre anys a tots els ciutadans. La por no la donen els partits polítics. La por entre els ciutadans barcelonins es dóna quan anys abans s'esfondra un edifici al Carmel. Però a part de la por, que tots els barcelonins en teníem, les molèsties que han patit totes les persones que viuen a prop de les obres....qui compensarà aquestes persones? A més, el futur de la Sagrada Família està assegurat?

La Sagrada Família està aguantant, però aguantarà molt més? és la pregunta que es fan molts barcelonins. En pocs dies arribarà el Papa, Barcelona es convertirà (per enèsima vegada) en el centre del món. El món veurà un magnífic barri, una magnífica ciutat on tots som feliços, tothom farà bona cara i no hi ha cap tipus de problema.

Com sempre, Barcelona donarà bona imatge; com sempre, Barcelona farà bona cara davant els altres;com sempre, Barcelona donarà preferència al turisme i com sempre, Barcelona, farà com si escoltés ploure i els ciutadans tornaràn a cridar en silenci.

Carmen amb crispetes

L'òpera de Bizet dirigida per Bieito està
situada a Ceuta durant els anys 70/80.

Ara ja no cal anar fins al Gran Teatre del Liceu per gaudir d'una bona òpera.

L'òpera de Bizet es va estrenar de nou sota la direcció de Calixto Bieito el passat 27 de setembre al Liceu però es que no calia anar fins allà per gaudir de l'obra. Només calia un cinema proper  que retransmitis via satèlit i en directe l'obra, i cada vegada son més els que s'ha adhereixen a la iniciativa.

L'obra protagonitzada per la mezzosoprano Béatrice Uria-Monzon i el tenor Roberto Alagna es va retransmetre en directe en diversos cinemes d'arreu del món, i no tan sols de la ciutat comtal. Així, els Cines Príncipe de San Sebastián van retransmetre en directe l'òpera el passat 13 d'octubre. De la mateixa manera que el Cinesa Diagonal de Barcelona la va retransmetre amb la sala plena de gom a gom.

Molts cinemes de diverses parts del món aposten per aquest tipus de retransmisions.

En els propers dies moltes persones podran gaudir d' "Aida" de Verdi desde Viena, de "Madame Butterfly" desde San Francisco o  "La Valquiria" desde L'Scala de Milà en directe a la seva ciutat.

Una nova manera de gaudir i anar al cinema però aquest cop no per veure una pel·lícula ,sinó una òpera en directe al millor preu.

Crònica de Sitges 2010: L’altra cara del festival

Si algú encara pensa que la informació és per a tothom ha de saber que probablement no sigui aixi realment. Nosaltres també ho pensàvem, quan vam decidir acostar-nos a Sitges per explicar alguna notícia del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Aquest festival, que ja celebra la 43a edició, convida públic d’arreu de Catalunya, Espanya, i fins i tot del món. També ha comptat amb la presència de grans artistes consagrats, com és el cas de l’actriu espanyola Belén Rueda, o personatges atraients de masses, com el jove model i actor de la saga Crepuscle¸ Kellan Lutz. 

Però tot plegat, portat a la realitat, tenia un aire d’artificialitat, evidenciat per les nombroses empreses de patrocini i un trosset d’hotel luxós, on només hi tenien accés uns quants privilegiats. Al mateix temps, una no correspondència entre la grandiositat del festival expressada pels mitjans de comunicació i la visió que realment oferia el festival. Pels voltants, un barri residencial despoblat – fora del recinte, calia caminar uns 15 minuts per trobar una mínima resta de vida a Sitges.

A la facultat, el professorat havia dit que, pels llocs on es requeria acreditació, n’hi havia prou en dir que érem estudiants de periodisme i, com a molt, mostrar el carnet d’universitari i dir que pertanyíem a la Facultat de les Ciències de la Comunicació. La veritat és que ni els responsables de l’hotel, ni els guàrdies de seguretat, ni els organitzadors del festival van voler sentir a parlar de que dues joves estudiants accedissin a la sala de rodes de premsa (ni plenes ni buides), a la planta de l’hotel reservada per a gent acreditada, a la sala de projeccions, etc. La única cosa que ens permetien era pagar una entrada i mirar una pel·lícula. També ens deixaven comprar qualsevol objecte de merchandising (samarretes, bolígrafs, tasses... ). Pensant que havíem fet una mala planificació, vam preguntar al guàrdia de seguretat si simplement, de cara a l'any vinent, havíem de demanar l’acreditació amb una mica de temps. <<No serviria de res, hi ha poc espai a les sales de premsa i només acrediten els grans mitjans de comunicació>>, responia.

Veient que no aconseguiríem entrar per la porta, vam decidir provar altres vies. Finalment, vam aconseguir accedir al recinte reservat per mitjà d'un pàrquing reservat a actors, directors, equips tècnics, personalitats, entre d’altres. Efectivament, la sala destinada a les rodes de premsa és justa de mides. Vam continuar el reconeixement del terreny fins que un guàrdia de seguretat ens va assenyalar la porta al carrer.

Altres aspectes que criden l’atenció són, per exemple, la falta d’informació, especialment la que va destinada al públic mitjà, que és el majoritari. Ni tan sols al punt d’informació van saber respondre a dubtes com l’horari d’autobusos que van de l’estació de la RENFE al festival, o les celebrities que s’esperava que passessin pel festival al llarg de la propera setmana.

Finalment, les casualitats de la vida van fer que coneguéssim al germà d'una persona membre de l’organització. Això ens va permetre entrar, sense pagar, i per la porta de convidats, a veure la projecció d'una pel·lícula - Super, de James Gunn -, cosa que reforça la tesi que defensa gran part de la població, que si no tens contactes és més que probable que surtis amb les mans buides.

Així, ens agradaria convidar a la reflexió respecte a aquest tipus d’esdeveniments de masses, on es premia a joves directors, es promociona la costa del Garraf, s’ajuda al sector de l’hostaleria i restauració, molt tocat per la crisi - el propietari d’un restaurant situat al Passeig Marítim de Sitges apuntava que en aquests 10 dies l’afluència de gent es disparava - però sovint s’oblida o s’ignora al petit espectador, buscant únicament el bon tracte cap als grans mitjans, probablement amb la finalitat que després en facin un bon màrqueting.

(Laura Valls ( http://infolv.blogspot.com/  ) i  Jenni Fernández)

Els actes vandàlics al centre de la ciutat protagonitzen la jornada de vaga general a Barcelona

-    El centre de la ciutat es converteix en protagonista de la vaga pels diferents incidents al llarg de tota la jornada.

-   La resta de barris de la ciutat viuen la vaga de forma tranquil·la sense cap tipus d’incident destacable.

 

Barcelona va viure el 29 de setembre la vaga general en contra de la reforma laboral del govern de manera ben diferent a tots els barris. Mentre que el centre de la ciutat es convertia cap al migdia i al vespre en una batalla campal, en altres zones es vivia la vaga de forma tranquil·la sense la intervenció dels piquets.

Al migdia, durant la manifestació de CGT a Plaça Universitat no només alguns antisistema van cremar un cotxe de la Guàrdia Urbana sinó també  es van volcar contenidors que van tallar el carrer Pelai,  es va destrossar mobiliari de les terrasses dels bars i es van trencar vidres de diversos cotxes de les emissores de ràdio que cobrien la notícia.

Els sindicalistes de CGT després dels incidents i mentre que els bombers intentaven apagar el cotxe de la Guàrdia Urbana que s’incendiava just davant del carrer Tallers, van deixar Plaça Universitat per dirigir-se fins a Passeig de Gràcia on acabarien la marxa.

Mentrestant, a Plaça Catalunya els okupes antisistema de l’antiga seu de Banesto (que serien desallotjats més tard) seguien sent els protagonistes i més d’un turista va fer-se la foto amb l’edifici de fons.

Els diferents incidents que es van viure al llarg de tot el 29 de setembre van contrastar amb la jornada de vaga que es va viure a la resta de barris de la ciutat.

A la zona de Glòries, per exemple, la Universitat Pompeu Fabra restava oberta però no es va oferir classe als universitaris i els Encants Vells obrien les seves portes encara que part dels venedors no van desplegar la seva parada, especialment els situats a l’exterior. A més a més, pel que fa el trànsit, l’ Avinguda Meridiana i l’Avinguda Diagonal van registrar menys circulació que un dia laborable, degut en major part als serveis mínims del transport.

La zona de la Sagrada Família va viure de forma molt diferent de com és habitual una jornada laboral. Pocs turistes van ser els que es van apropar fins el temple encara que el temps acompanyés a fer-ho. Comerços i restaurants restaven oberts al públic encara que molts amb part de les persianes baixades Les botigues de souvenirs, en major part, no van fer vaga i van obrir encara que no fos un bon dia per fer caixa.

Per altra banda, la bibilioteca municipal va tancar com la resta de biblioteques de la xarxa de la Diputació. En referència a l’educació, l’escola Mare de Déu del Roser va obrir encara que no fossin molts alumnes els que van assistir a classe.

L’Eixample Dret, encara que estigui ben a prop de les 
concentracions, no va ser fins la tarda quan va haver-hi incidents més pronunciats, en especial al carrer Pau Claris. L’ Institut Jaume Balmes va obrir les seves portes però la major part dels alumnes i la totalitat dels de batxillerat no van acudir a classe, sumant-se a la vaga d’una part minoritària dels professors. Els comerços van obrir encara que els que estan mes situats a prop de Passeig de Gràcia van haver de baixar i pujar les seves persianes diverses vegades al llarg del matí a causa dels piquets. Els que també van haver de tancar les seves portes van ser els establiments del carrer Aragó que van veure com una petita manifestació cap a les 12 del migdia s’iniciava i avançava un parell o tres de carrers.

En general, el sector de la hosteleria, al igual que la major part de les Pymes, van obrir les seves portes encara que tinguessin por a les accions dels piquets. Més d’un comerciant assegurava que no es veia representat en aquesta vaga i que els que sortirien realment afectats en aquesta dia de vaga serien els petits comerços ja que registrarien menys guanys que un dia normal. Però altres ciutadans es manifestaven de manera convençuda al centre de la Ciutat Comtal per reivindicar els seus drets com a treballadors i sentint-se totalment identificats amb la vaga general.

Què us sembla si comencem?

Ja hem arribat! Ja podem dir que som universitaris! I ni més ni menys que de periodisme!

Això tan sols acaba de començar, i normalment el principi és molt dur (nous companys, nous espais, nous mètodes, nous professors...) i queda moltíssim per aprendre fins que finalment poguem dir que som periodistes de dalt a baix.
El blog serà un espai on es pugui veure la meva evolució des de la primera entrada fins la ultima, on es vegi que ha canviat en aquest món, com he canviat i demostrar tot el que après, tot el que sé i el que em queda per aprendre.

Què us sembla si comencem?