Serveixo per a polític?

Revisant les entrades del meu blog, he llegit de nou una entrada que vaig fer poc abans de les eleccions del passat 28 de novembre i explicava la poca claredat i convicció amb la que votariem els joves que pertànyen a la meva generació.

Set mesos després, aquells que deien que els joves no mouríem el cul per a res, que no mostravem interès per la política i que som uns ganduls no poden dir el mateix. Les coses han canviat molt des de llavors.

La campanya "Democracia real ya", el moviment dels indignats del 15M i les diferents acampades han suposat un canvi en la opinió pública i s'ha assenyalat sense cap tipus de por els responsables de la crisi: polítics i banquers, els que tenen el poder dels governs, dels bancs i caixes, les grans empreses del país i dels grans mitjans de comunicació.

No explicaré de nou que és aquest moviment, que tots més o menys ja sabem com és i que promulga, encara que molts intentin convencer que són quatre gats que volen fer-se pesats per cridar l'atenció.

Els joves de la nostra generació, coneguts nacionalment amb el nom de ni-nis, hem alçat la veu, però ara no hi ha marxa enrere senyors polítics, no, no hi n'hi ha. 

I això saben el que vol dir?  

El Twitter va més ràpid que els mitjans de comunicació tradicionals, que el poder de convocatòria és instantani i que malgrat governs i grans cadenes de televisió l'únic que volen és que siguem un ramat d'ovelles, la majoria de ciutadans ara ja no ho volem ser . Ens hem adonat que vostès no fan la feina com deurien i que malgrat la violència mai s'ha d'utilitzar en cap moment, no pensin en el què va succeir al Parlament, sinó en perquè. Pensin en què vostés com a polítics, els que hauríen de representar al poble i als interessos de centenars, milers o milions de persones, estan perjudicant aquells que durant tants anys havien cregut en vostés. Però, ara mateix, la gent està indignada, saben que el món no és de color rosa, saben que no podem viure en el món de Yuppi, però el que si que sabem tots és que vostés no mereixen el sou que tenen, ni la bona reputació, ni l'idolatria per part de cap ciutadà, i en conclusió, ara mateix, no mereixen cap vot.

Porten des de fa molts anys defensant la democràcia però la democràcia funciona quan tots respecten les regles del joc, quan els que hi juguen respecten les lleis, tan votants com partits. Però ultimament sempre vostés guanyaven i els ciutadans de carrer, perdien vegada rere vegada. Crec que s'han de fer un replantejament de la seva feina tots i cadascun de vostés: es veuen capacitats per representar el poble? Poden defensar els drets dels ciutadans? Creuen en el poble? Quins són els seus interessos? Si vostés són membres d'un partit polític per a guanyar diners no és el seu lloc.

Després d'un any

Fa uns dies em vaig trobar a una persona que feia temps que no veia i vaig pensar que no sabia de que havíem de parlar. Si me l'hagués trobada feia uns anys podria haver parlat de tantes coses... Llavors, em vaig adonar quan tornava cap a casa que el temps passa massa ràpid. Vaig estar donant-li voltes al tema i quan ja m'havia oblidat em vaig tornar a trobar una parella que em va preguntar per si havia superat tots els crèdits de la universitat i em van recordar que just feia un any havia fet la selectivitat. "Déu meu! Un any ja ha passat!" . Ja he acabat primer de periodisme.

Hem arribat en un moment difícil, el pla Bolonya ja estava implantat i com més avançava el curs m'adonava de les dificultats del pla. Que si teoria, que si pràctica, que si ara no tinc examens, que si ara se'm barreja la teoria, els examens, la pràctica, el vull anar-me'n de festa, que si el meu professor no vol fer recuperacions,.... La discordinació entre pla Bolonya, professors i rectorat s'ha notat i cada cop el rectorat de la UAB s'ha anat distanciant més i més dels universitaris, dels professorat i del personal no docent per diverses raons. Es va distanciar de l'alumnat al no autoritzar i no donar el vistiplau a la festa de la Universitat Autònoma que es va celebrar en un dia que el rectorat va considerar lectiu; del personal docent i del professorat (i de nou, dels estudiants) es va distanciar a l'anunciar acomiadaments i retallades (en totes les universitats catalanes hi haurà retallades de 144 milions d'euros).

Malgrat que el grau m'agrada, he trobat desenes de defectes en cada assignatura que hem fet, però de totes maneres puc assegurar i dir sense tremolar que ser periodista és l'ofici més bonic del món. No estudiem anant a la biblioteca i fent colzes, estudiem mirant els informatius, investigant per la xarxa, buscant la notícia a peu de carrer, fent fotografies, escoltant la ràdio, mirant pel·lícules, escoltant opinions, empatitzant amb els ciutadans i fent crítica . No fem un grau qualsevol, no ens tancarem a estudiar, no farem càlculs, ni ens aprendrem les deu mil normes d'ortografia, ens agrada el nostre ofici i encara que hi hagi uns quants que estiguin utilitzant el ser periodista per donar una mala imatge de la nostra feina  i de tota la resta de periodistes, les facultats de comunicació s'aniran omplint de joves que creuen que l'ofici pot sortir de la crisi en la que sembla estar. Som molts els que no tirarem la tovallola, els que encara que ens retallin en diners, ens diguin que la nostra carrera és la més fàcil de totes, sabeu que podem dir? Que la nostra carrera és pura vocació. Crec que en cap més facultat es pot veure la passió que es posa en la nostra, que ja ningú t'ha d'ordenar "fes un treball" de vint mil pàgines, que a mi m'es igual que em posin un 6, un 8 o un 10 (que si et posen un 10, millor que millor) però l'important està en què quan acabis el reportatge, l'entrevista o el que sigui, diguis "Què interessant! M'ha encantat fer això!" i t'hagi servit d'alguna cosa pel teu futur.

Molts deuen pensar què motivada, però tot és posar-li ganes al que fas, creure-hi i que com més t'interessi, més et crida l'atenció.

D'altra banda, els companys sempre hem estat uns al costat d'uns altres, diuen que el periodisme és un món molt competitiu, que hi ha gent que l'únic que vol és ser més que algú altre. I sí, la veritat és que hi ha gent així, però de veritat que ser no val la pena, ara per ara i encara que el periodisme sigui la unica carrera que es pugi anar exercint mentre vas estudiant, seguim sent universitaris que volem passar-ho bé, però ara ja no hi ha marxa enrere. Som de la UAB, som alumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació i de periodisme. Ho hem passat molt bé fent reportatges, entrevistes, al Congrés de periodisme digital de Huesca, i algunes assignatures han molestat molt, però molts professors (alguns molt més que d'altres) s'han implicat força, ens han tractat com a periodistes, com adults, d'altres en canvi no han après que el Pla Bolonya no vol dir tractar-nos com pàrvuls ni donar-nos tot mossegat sinó aprendre fent pràctiques i que la teoria quedi en segon pla.

En definitiva, puc dir que aquest any ha estat molt positiu, m'he adonat que sí que estava en el cert, que el que creia quan era adolescent, era veritat, jo volia ser periodista i per fi, aqui estem, encara que ara per ara només sigui en construcció.

No val quedar-se quiet

iSenyor Monzó, em dirigeixo a vosté, perquè no comparteixo el que va expressar en el seu article del 19 de Maig “Vet aquí la Spanish Revolution”.

Per començar, som molts els indignats, però que per diverses raons no podem ser-hi cada dia a Plaça Catalunya i que des de fa temps ens vam adonar que la major part de polítics només miraven per la seva butxaca,  i no defensaven res del interès dels ciutadans . Creu que no és motiu suficient com per estar indignat? Potser si s’apropés a Plaça Catalunya veuria com la realitat és ben diferent de la que creu.

En segon lloc, no va haver ningú que va decidir el hagstag #spanishrevolution sinó tots els que vam piular amb aquest terme vam col·laborar a què s’alcés en un dels primers llocs de temes més populars arreu del món. Internet és lliure, un món sense llei on la única norma és el sentit comú, que sembla que molts polítics l’hagin perdut.

En tercer lloc, sóc d’una generació molt jove, que ho hem tingut tot a l’abast de la mà però això no vol dir que ens haguem esforçat menys, hem tingut una preparació bona pel que fa els estudis en comparació amb els nostres avis i pares, ara però, ens hem trobat en la situació que no tenim un futur assegurat malgrat haver tingut una prepració ideal. M’he sentit impotent al sentir dir que érem una generació acomodada que no movíem ni un dit per un futur digne i que estàvem ben poc interessats en política. Des de què va sorgir el moviment 15-M em sento orgullosa de pertànyer a aquesta generació que lluita per una política més responsable i uns votants que pensin de forma molt més intel·ligent el seu vot.

Per fi els joves han alçat la veu i han recordat després de tantes decisions polítiques sense escoltar als ciutadans, que sense els nostres vots els polítics no tenen poder. Però també pensionistes, aturats, autònoms, immigrants, universitaris, empresaris, artistes ... s’han volgut afegir aquesta iniciativa.

Diu que li semblen poques 150.000 persones, però la xifra ha anat augmentant. A més es pot veure a les urnes, que al nostre país hi ha un 49,5 % d’abstenció,és a dir, aproximadament 23 milions de persones no van anar a votar, i que potser deu ser per alguna cosa.

Lluitar sense violència per un futur digne és el que caracteritza el moviment 15-M, sense insults, ni trampes, ni fronteres. Però no val jugar brut, mirar des de dalt, tenir-ho tot i jutjar durament a unes persones totalment indignades amb la política que volen alçar la veu per lluitar de forma pacífica pels seus drets.

Jo no em penso quedar quieta, de braços creuats sense fer res, vosté sembla que sí.