Si jo fos paparazzi avui estaria ben enfadada. M'hagués passat la setmana passenjant-me per Bellaterra, m'hagués assabentat de tots els plans que tenia en Gerard Piqué, hagués parlat amb amics seus i amb la seva família, hagués regirat tot el que calgués per aconseguir les fotos del Piqué i la Shakira... 150.000 euros era massa temptador per no buscar la foto a qualsevol lloc.
Però si jo fos paparazzi avui m'hagués aixecat del meu llit, hauria obert el pc i hagués vist el perfil del jugador blaugrana al Facebook i hagués pensat que la meva feina no té futur. Hagués mirat aquella foto milers de vegades i estaria totalment incrèdula al que veia a la pantalla.
Hagués vist que el jugador de futbol ha penjat la foto de la seva festa d'aniversari al Facebook amb els seus amics i la Shakira i que aquella foto no la podia cobrar ni jo ni cap dels meus col·legues.
Però què és això? M'hagués preguntat en veu alta. I llavors hagués vist els meus contricants davant meu amb noms propis: Facebook i Twitter. Serien els meus contricants. Ells són els que farien que la meva ràbia augmentés i m'adonés que si qualsevol persona de carrer ja no li importa pujar la foto de la seva festa d'aniversari, què li hauria d'importar a en Gerard Piqué? I més si és per a què ningú es faci ric a la seva costa.
Piqué ha utilitzat la xarxa social al seu favor, ningú cobrarà una barbaritat de diners per fer fotos d'amagades en els moments més privats perquè ell ja serà el seu propi fotògraf.
Si jo fos paparazzi estaria buscant una altra feina, però com no ho sóc seguiré estudiant, seguiré escrivint al blog, col·laborant a la ràdio i seguint el perfil dels dos membres de la parella de moda (amb el permís de la Carbonero i el Casillas). Mentrestant, suposo que més d'un paparazzi s'estarà estirant dels pèls....
