Crònica de Sitges 2010: L’altra cara del festival

Si algú encara pensa que la informació és per a tothom ha de saber que probablement no sigui aixi realment. Nosaltres també ho pensàvem, quan vam decidir acostar-nos a Sitges per explicar alguna notícia del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Aquest festival, que ja celebra la 43a edició, convida públic d’arreu de Catalunya, Espanya, i fins i tot del món. També ha comptat amb la presència de grans artistes consagrats, com és el cas de l’actriu espanyola Belén Rueda, o personatges atraients de masses, com el jove model i actor de la saga Crepuscle¸ Kellan Lutz. 

Però tot plegat, portat a la realitat, tenia un aire d’artificialitat, evidenciat per les nombroses empreses de patrocini i un trosset d’hotel luxós, on només hi tenien accés uns quants privilegiats. Al mateix temps, una no correspondència entre la grandiositat del festival expressada pels mitjans de comunicació i la visió que realment oferia el festival. Pels voltants, un barri residencial despoblat – fora del recinte, calia caminar uns 15 minuts per trobar una mínima resta de vida a Sitges.

A la facultat, el professorat havia dit que, pels llocs on es requeria acreditació, n’hi havia prou en dir que érem estudiants de periodisme i, com a molt, mostrar el carnet d’universitari i dir que pertanyíem a la Facultat de les Ciències de la Comunicació. La veritat és que ni els responsables de l’hotel, ni els guàrdies de seguretat, ni els organitzadors del festival van voler sentir a parlar de que dues joves estudiants accedissin a la sala de rodes de premsa (ni plenes ni buides), a la planta de l’hotel reservada per a gent acreditada, a la sala de projeccions, etc. La única cosa que ens permetien era pagar una entrada i mirar una pel·lícula. També ens deixaven comprar qualsevol objecte de merchandising (samarretes, bolígrafs, tasses... ). Pensant que havíem fet una mala planificació, vam preguntar al guàrdia de seguretat si simplement, de cara a l'any vinent, havíem de demanar l’acreditació amb una mica de temps. <<No serviria de res, hi ha poc espai a les sales de premsa i només acrediten els grans mitjans de comunicació>>, responia.

Veient que no aconseguiríem entrar per la porta, vam decidir provar altres vies. Finalment, vam aconseguir accedir al recinte reservat per mitjà d'un pàrquing reservat a actors, directors, equips tècnics, personalitats, entre d’altres. Efectivament, la sala destinada a les rodes de premsa és justa de mides. Vam continuar el reconeixement del terreny fins que un guàrdia de seguretat ens va assenyalar la porta al carrer.

Altres aspectes que criden l’atenció són, per exemple, la falta d’informació, especialment la que va destinada al públic mitjà, que és el majoritari. Ni tan sols al punt d’informació van saber respondre a dubtes com l’horari d’autobusos que van de l’estació de la RENFE al festival, o les celebrities que s’esperava que passessin pel festival al llarg de la propera setmana.

Finalment, les casualitats de la vida van fer que coneguéssim al germà d'una persona membre de l’organització. Això ens va permetre entrar, sense pagar, i per la porta de convidats, a veure la projecció d'una pel·lícula - Super, de James Gunn -, cosa que reforça la tesi que defensa gran part de la població, que si no tens contactes és més que probable que surtis amb les mans buides.

Així, ens agradaria convidar a la reflexió respecte a aquest tipus d’esdeveniments de masses, on es premia a joves directors, es promociona la costa del Garraf, s’ajuda al sector de l’hostaleria i restauració, molt tocat per la crisi - el propietari d’un restaurant situat al Passeig Marítim de Sitges apuntava que en aquests 10 dies l’afluència de gent es disparava - però sovint s’oblida o s’ignora al petit espectador, buscant únicament el bon tracte cap als grans mitjans, probablement amb la finalitat que després en facin un bon màrqueting.

(Laura Valls ( http://infolv.blogspot.com/  ) i  Jenni Fernández)