Com sempre, Barcelona...

Passejar per la Sagrada Família s'està convertint per a mi en una experiència cada vegada que ho faig. Des de feia mesos que quan passava tenia la sensació de no estar en la meva pròpia ciutat, d'estar en un lloc més aviat ben llunyà de Barcelona, l'únic que em salvava era el sentir les paraules i les veus dels treballadors de la zona, llavors m'adonava que sí, que seguia a Barcelona com feia cinc minuts.

Però aquesta sensació que us descric s'ha anat fent cada cop més intensa. Passar pel carrer Mallorca (sigui quina sigui l'època de l'any, però sobretot en períodes vacacionals) és realment un fet que fa que me n'adoni de la importància del turisme a Barcelona.

La setmana passada vaig tornar a passar per allà davant. Sort que aquest cop no havia agafat el "bicing", ja que el carrer Mallorca estava ben atapeït de gent. Feia sol i això convidava a que les terrasses dels bars fossin ben plenes. En menys de cinc minuts, vaig sentir moltíssims idiomes i moltíssimes veus. Però llavors va arribar el moment més important, potser, de tot el passeig. Tal com deia la premsa, les obres de l'AVE estaven acabant. Però, no només era això, el parc estava ben net i la gespa era ben verda. Hi havia massa bon ambient. Uns carrers més endavant en direcció Besós, els obrers de l'AVE seguien treballant. Els vaig observar diverses vegades. Vaig mirar els edificis de la zona. Tots els inquilins d'aquells edificis havien suportat durant mesos i meso el soroll d'aquelles màquines perforadores, dia i nit, cap minut cap segon sense parar d'escoltar aquell soroll que a mi tan sols en un parell de minuts se'm va fer insuportable. Havien lluitat tan com havien pogut, cartells, associacions, milers de veïns de tota Barcelona van lluitar per que l'AVE no només no passés per sota la Sagrada Família, sinó que no passés pel centre de la ciutat, no passés pel centre de la ciutat, però res havia servit. Les obres havien continuat i tots ens hauríem de sentir ben orgullosos de aquestes obres que tan havien molestat a tanta gent...

He tingut la sort de poder conéixer molt el barri de la Sagrada Família sobretot per raons personals. Per tant, cada vegada que surt el monument a la premsa m'és totalment inevitable parar l'atenció. Justament, el mateix dia que vaig passejar per la Sagrada Família, vaig poder llegir diversos articles sobre les obres de l'AVE i sobe la visita del Papa que es realitzarà en poques setmanes. Obres polèmiques, visita polèmica....Tot el que rodeja el temple en els últims anys és ben polèmic. 

Hereu, ara surt, a tota la premsa ben orgullós que la tuneladora "Barcino" hagi fet un forat tan profund i la Sagrada Família segueixi com si res. Hereu acusa al PP i a CiU d'haver donat por durant quatre anys a tots els ciutadans. La por no la donen els partits polítics. La por entre els ciutadans barcelonins es dóna quan anys abans s'esfondra un edifici al Carmel. Però a part de la por, que tots els barcelonins en teníem, les molèsties que han patit totes les persones que viuen a prop de les obres....qui compensarà aquestes persones? A més, el futur de la Sagrada Família està assegurat?

La Sagrada Família està aguantant, però aguantarà molt més? és la pregunta que es fan molts barcelonins. En pocs dies arribarà el Papa, Barcelona es convertirà (per enèsima vegada) en el centre del món. El món veurà un magnífic barri, una magnífica ciutat on tots som feliços, tothom farà bona cara i no hi ha cap tipus de problema.

Com sempre, Barcelona donarà bona imatge; com sempre, Barcelona farà bona cara davant els altres;com sempre, Barcelona donarà preferència al turisme i com sempre, Barcelona, farà com si escoltés ploure i els ciutadans tornaràn a cridar en silenci.

Carmen amb crispetes

L'òpera de Bizet dirigida per Bieito està
situada a Ceuta durant els anys 70/80.

Ara ja no cal anar fins al Gran Teatre del Liceu per gaudir d'una bona òpera.

L'òpera de Bizet es va estrenar de nou sota la direcció de Calixto Bieito el passat 27 de setembre al Liceu però es que no calia anar fins allà per gaudir de l'obra. Només calia un cinema proper  que retransmitis via satèlit i en directe l'obra, i cada vegada son més els que s'ha adhereixen a la iniciativa.

L'obra protagonitzada per la mezzosoprano Béatrice Uria-Monzon i el tenor Roberto Alagna es va retransmetre en directe en diversos cinemes d'arreu del món, i no tan sols de la ciutat comtal. Així, els Cines Príncipe de San Sebastián van retransmetre en directe l'òpera el passat 13 d'octubre. De la mateixa manera que el Cinesa Diagonal de Barcelona la va retransmetre amb la sala plena de gom a gom.

Molts cinemes de diverses parts del món aposten per aquest tipus de retransmisions.

En els propers dies moltes persones podran gaudir d' "Aida" de Verdi desde Viena, de "Madame Butterfly" desde San Francisco o  "La Valquiria" desde L'Scala de Milà en directe a la seva ciutat.

Una nova manera de gaudir i anar al cinema però aquest cop no per veure una pel·lícula ,sinó una òpera en directe al millor preu.

Crònica de Sitges 2010: L’altra cara del festival

Si algú encara pensa que la informació és per a tothom ha de saber que probablement no sigui aixi realment. Nosaltres també ho pensàvem, quan vam decidir acostar-nos a Sitges per explicar alguna notícia del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Aquest festival, que ja celebra la 43a edició, convida públic d’arreu de Catalunya, Espanya, i fins i tot del món. També ha comptat amb la presència de grans artistes consagrats, com és el cas de l’actriu espanyola Belén Rueda, o personatges atraients de masses, com el jove model i actor de la saga Crepuscle¸ Kellan Lutz. 

Però tot plegat, portat a la realitat, tenia un aire d’artificialitat, evidenciat per les nombroses empreses de patrocini i un trosset d’hotel luxós, on només hi tenien accés uns quants privilegiats. Al mateix temps, una no correspondència entre la grandiositat del festival expressada pels mitjans de comunicació i la visió que realment oferia el festival. Pels voltants, un barri residencial despoblat – fora del recinte, calia caminar uns 15 minuts per trobar una mínima resta de vida a Sitges.

A la facultat, el professorat havia dit que, pels llocs on es requeria acreditació, n’hi havia prou en dir que érem estudiants de periodisme i, com a molt, mostrar el carnet d’universitari i dir que pertanyíem a la Facultat de les Ciències de la Comunicació. La veritat és que ni els responsables de l’hotel, ni els guàrdies de seguretat, ni els organitzadors del festival van voler sentir a parlar de que dues joves estudiants accedissin a la sala de rodes de premsa (ni plenes ni buides), a la planta de l’hotel reservada per a gent acreditada, a la sala de projeccions, etc. La única cosa que ens permetien era pagar una entrada i mirar una pel·lícula. També ens deixaven comprar qualsevol objecte de merchandising (samarretes, bolígrafs, tasses... ). Pensant que havíem fet una mala planificació, vam preguntar al guàrdia de seguretat si simplement, de cara a l'any vinent, havíem de demanar l’acreditació amb una mica de temps. <<No serviria de res, hi ha poc espai a les sales de premsa i només acrediten els grans mitjans de comunicació>>, responia.

Veient que no aconseguiríem entrar per la porta, vam decidir provar altres vies. Finalment, vam aconseguir accedir al recinte reservat per mitjà d'un pàrquing reservat a actors, directors, equips tècnics, personalitats, entre d’altres. Efectivament, la sala destinada a les rodes de premsa és justa de mides. Vam continuar el reconeixement del terreny fins que un guàrdia de seguretat ens va assenyalar la porta al carrer.

Altres aspectes que criden l’atenció són, per exemple, la falta d’informació, especialment la que va destinada al públic mitjà, que és el majoritari. Ni tan sols al punt d’informació van saber respondre a dubtes com l’horari d’autobusos que van de l’estació de la RENFE al festival, o les celebrities que s’esperava que passessin pel festival al llarg de la propera setmana.

Finalment, les casualitats de la vida van fer que coneguéssim al germà d'una persona membre de l’organització. Això ens va permetre entrar, sense pagar, i per la porta de convidats, a veure la projecció d'una pel·lícula - Super, de James Gunn -, cosa que reforça la tesi que defensa gran part de la població, que si no tens contactes és més que probable que surtis amb les mans buides.

Així, ens agradaria convidar a la reflexió respecte a aquest tipus d’esdeveniments de masses, on es premia a joves directors, es promociona la costa del Garraf, s’ajuda al sector de l’hostaleria i restauració, molt tocat per la crisi - el propietari d’un restaurant situat al Passeig Marítim de Sitges apuntava que en aquests 10 dies l’afluència de gent es disparava - però sovint s’oblida o s’ignora al petit espectador, buscant únicament el bon tracte cap als grans mitjans, probablement amb la finalitat que després en facin un bon màrqueting.

(Laura Valls ( http://infolv.blogspot.com/  ) i  Jenni Fernández)

Els actes vandàlics al centre de la ciutat protagonitzen la jornada de vaga general a Barcelona

-    El centre de la ciutat es converteix en protagonista de la vaga pels diferents incidents al llarg de tota la jornada.

-   La resta de barris de la ciutat viuen la vaga de forma tranquil·la sense cap tipus d’incident destacable.

 

Barcelona va viure el 29 de setembre la vaga general en contra de la reforma laboral del govern de manera ben diferent a tots els barris. Mentre que el centre de la ciutat es convertia cap al migdia i al vespre en una batalla campal, en altres zones es vivia la vaga de forma tranquil·la sense la intervenció dels piquets.

Al migdia, durant la manifestació de CGT a Plaça Universitat no només alguns antisistema van cremar un cotxe de la Guàrdia Urbana sinó també  es van volcar contenidors que van tallar el carrer Pelai,  es va destrossar mobiliari de les terrasses dels bars i es van trencar vidres de diversos cotxes de les emissores de ràdio que cobrien la notícia.

Els sindicalistes de CGT després dels incidents i mentre que els bombers intentaven apagar el cotxe de la Guàrdia Urbana que s’incendiava just davant del carrer Tallers, van deixar Plaça Universitat per dirigir-se fins a Passeig de Gràcia on acabarien la marxa.

Mentrestant, a Plaça Catalunya els okupes antisistema de l’antiga seu de Banesto (que serien desallotjats més tard) seguien sent els protagonistes i més d’un turista va fer-se la foto amb l’edifici de fons.

Els diferents incidents que es van viure al llarg de tot el 29 de setembre van contrastar amb la jornada de vaga que es va viure a la resta de barris de la ciutat.

A la zona de Glòries, per exemple, la Universitat Pompeu Fabra restava oberta però no es va oferir classe als universitaris i els Encants Vells obrien les seves portes encara que part dels venedors no van desplegar la seva parada, especialment els situats a l’exterior. A més a més, pel que fa el trànsit, l’ Avinguda Meridiana i l’Avinguda Diagonal van registrar menys circulació que un dia laborable, degut en major part als serveis mínims del transport.

La zona de la Sagrada Família va viure de forma molt diferent de com és habitual una jornada laboral. Pocs turistes van ser els que es van apropar fins el temple encara que el temps acompanyés a fer-ho. Comerços i restaurants restaven oberts al públic encara que molts amb part de les persianes baixades Les botigues de souvenirs, en major part, no van fer vaga i van obrir encara que no fos un bon dia per fer caixa.

Per altra banda, la bibilioteca municipal va tancar com la resta de biblioteques de la xarxa de la Diputació. En referència a l’educació, l’escola Mare de Déu del Roser va obrir encara que no fossin molts alumnes els que van assistir a classe.

L’Eixample Dret, encara que estigui ben a prop de les 
concentracions, no va ser fins la tarda quan va haver-hi incidents més pronunciats, en especial al carrer Pau Claris. L’ Institut Jaume Balmes va obrir les seves portes però la major part dels alumnes i la totalitat dels de batxillerat no van acudir a classe, sumant-se a la vaga d’una part minoritària dels professors. Els comerços van obrir encara que els que estan mes situats a prop de Passeig de Gràcia van haver de baixar i pujar les seves persianes diverses vegades al llarg del matí a causa dels piquets. Els que també van haver de tancar les seves portes van ser els establiments del carrer Aragó que van veure com una petita manifestació cap a les 12 del migdia s’iniciava i avançava un parell o tres de carrers.

En general, el sector de la hosteleria, al igual que la major part de les Pymes, van obrir les seves portes encara que tinguessin por a les accions dels piquets. Més d’un comerciant assegurava que no es veia representat en aquesta vaga i que els que sortirien realment afectats en aquesta dia de vaga serien els petits comerços ja que registrarien menys guanys que un dia normal. Però altres ciutadans es manifestaven de manera convençuda al centre de la Ciutat Comtal per reivindicar els seus drets com a treballadors i sentint-se totalment identificats amb la vaga general.