miércoles, 6 de julio de 2011

No xiulis!

El fet més destacat a Espanya en la última setmana ha estat la crisi a la SGAE. Han estat detinguts diversos directius i encara que alguns han estat posats en llibertat amb càrrecs, la imatge d'aquesta institució ha empitjorat considerablament. El govern ha suprimit el famós canon digital (impost que s'havia de pagar al comprar qualsevol objecte d'emmagatzament informàtic). 
Els tuitaires i internautes (que podem considerar la gran part de ciutadans) van aconseguir que el nom del director de la SGAE, Teddy Bautista, fos Trending Topic al Twitter durant tot el dia en que se'l va detenir i va sortir al llum aquest cas. Els autors i editors de l'associació, però tampoc van trigar en reaccionar i encara que alguns no van voler donar declaracions d'altres van sortir en defensa dels directius, com per exemple Alejandro Sanz.
Els tweets del cantant s'han convertit en objecte de crítiques ja que sempre s'ha mostrat a favor dels interessos de la SGAE. Fins i tot, ha defensat que els diners que Bautista va desviar són propietat dels artistes.
Però la pregunta que em plantejo és: La SGAE és necessària? Calen aquests impostos?
Les perruqueries, bars, supermercats, botigues,... que posen un fil musical, la televisió o la ràdio han de pagar a una societat que representa, en major part, a un centenar d'artistes i la resta que no tenen tant èxit ni ingressos no veuen ni un euro d'aquests ingressos. És normal que una perruqueria de barri o al bar on anem a fer una "birra" hagin de pagar 200 euros aproximadament a l'any per posar música? Penseu que tots i cadascun de vosaltres a l'anar en un d'aquests establiments heu pagat el que als amos d'aquests negocis els hi toca pagar a aquesta associació.

És just? És massa? Sembla que la SGAE està en les seves últimes, que no té bones crítiques i que els ciutadans de peu no tenen gaire simpatia a aquest col·lectiu. Però deixem que la justícia faci el que hagi de fer, i que els periodistes treguin a la llum el que s'ha de dir sobre aquesta institució i després ja veurem què passa...

lunes, 4 de julio de 2011

Entreteniment de qualitat

Avui m'he alegrat al llegir el diari que una persona tan ficada en el món de la televisió i de la talla de Ferran Monegal tingués la mateixa opinió que jo sobre l'acomiadament de Buenafuente i el que simultaniàment s'estava dient a la gala dels premis de l'Academia de Televisió.

Quan era petita ja m'atreien els programes d'Andreu Buenafuente i malgrat moltes coses no les entenia, m'agradava que la gent rigués tant a l'escoltar-lo sense fer coses fora de lloc, sense ficar-se exagaradament amb ningú, em feien riure personatges que surtien al seu programa com el Palomino. Amb el pas del temps, Buenafuente es va obrir al mercat nacional i quan va saltar a Antena 3 el vaig deixar de veure, no sé per quina raó la veritat, però sabia que seguia fent una feina magnífica i que a la resta d'Espanya estaven disfrutant d'un home que sabai fer televisió.
Fa una televisió que a molts els hi agradaria fer, és de qualitat i no està fet amb maldat, es nota que l'equip que hi ha al darrere fa molt bona feina i que encara que d'altres cadenes es dediquen a fer programes d'entreteniment absurds i sense cap tipus d'educació ni respecte per l'espectador, Andreu Buenafuente, ha sapigut conduir aquest estil a l'humor intel·ligent. 
El seu salt a La Sexta el va consolidar com un dels millors humoristes i presentadors de la última dècada. "Buenafuente", el programa que va dur el mateix nom que el cognom del presentador, va acabar la setmana passada per decisió del propi equip a causa del cansament. Buenafuente és un senyor, i això es va notar en el seu acomiadament. "Ustedes són más listos de que los programadores de la televisión creen" va dir quan finalitzava la darrera emissió. Quantes vegades he sentit això! "No us penseu que els lectors/oients/telespectadors són tontos" he sentit desenes de vegades per part dels professors de comunicació. 
La televisió és un camp difícil però qui sap fer televisió de qualitat i amb un cert nivell es nota. Televisions com Telecinco, per exemple, s'han aprofitat en els últims anys per fer una televisió barata i senzilla on l'absurditat i el circ proliferen cada cop més en la seva graella. No ens agrada? Doncs que estem fent quedant-nos amb els braços creuats? Mentre productores, com per exemple El Terrat estan buscant la millor manera de fer bons programes i que els comunicadors es sentin més a prop del teleespectador i viceversa, altres l'unic qperue se'n preocupen és de omplir la seva butxaca i l'ètica, llençar-la a la brossa.
Mentre Buenafuente feia riure per ultima vegada a uns quants milions d'espectadors amb els seus companys de plató Berto Romero i Ana Morgade i la col·laboració especial de Silvia Abril fent de Niña de Shrek; a La 2, s'entregaven els premis de l'academia de televisió d'aquest 2011. El premi a la qualitat sabeu per a qui va ser? Per Antena 3. Una cadena que està apostant per programes d'informació, magazins, concursos i sèries mentre la seva màxima competidora Telecinco ( o l'anomenada per alguns Telecirco) gira la seva programació entorn uns personatges que ells creen, consoliden i fer realities sense sentit. El president de l'acadèmia, Manuel Campo Vidal, va demanar al govern un consell de regulació igual que la resta de paísos europeus, i el conseller delegat d'Antena 3 va demanar una televisió de qualitat de la que els que la fan i la veuen no es sentin avergonyits igual que Buenafuente ho demanava des del seu plató a Barcelona.

La televisió està en un moment difícil, però si els que hi són saben fer una televisió decent, i que mostri el que realment s'ha de mostrar. Comunicadors, periodistes, realitzadors, productors, guionistes que estiguem en un futur en els mitjans de comunicació audivisuals sabem com estan en l'actualitat les coses hem d'agafar el mànec d'aquesta paella i apostar per projectes de qualitat per respecte: per nosaltres i pels televidents.

sábado, 25 de junio de 2011

Serveixo per a polític?

Revisant les entrades del meu blog, he llegit de nou una entrada que vaig fer poc abans de les eleccions del passat 28 de novembre i explicava la poca claredat i convicció amb la que votariem els joves que pertànyen a la meva generació.
Set mesos després, aquells que deien que els joves no mouríem el cul per a res, que no mostravem interès per la política i que som uns ganduls no poden dir el mateix. Les coses han canviat molt des de llavors.
La campanya "Democracia real ya", el moviment dels indignats del 15M i les diferents acampades han suposat un canvi en la opinió pública i s'ha assenyalat sense cap tipus de por els responsables de la crisi: polítics i banquers, els que tenen el poder dels governs, dels bancs i caixes, les grans empreses del país i dels grans mitjans de comunicació.

No explicaré de nou que és aquest moviment, que tots més o menys ja sabem com és i que promulga, encara que molts intentin convencer que són quatre gats que volen fer-se pesats per cridar l'atenció.

Els joves de la nostra generació, coneguts nacionalment amb el nom de ni-nis, hem alçat la veu, però ara no hi ha marxa enrere senyors polítics, no, no hi n'hi ha. 

I això saben el que vol dir?  

El Twitter va més ràpid que els mitjans de comunicació tradicionals, que el poder de convocatòria és instantani i que malgrat governs i grans cadenes de televisió l'únic que volen és que siguem un ramat d'ovelles, la majoria de ciutadans ara ja no ho volem ser . Ens hem adonat que vostès no fan la feina com deurien i que malgrat la violència mai s'ha d'utilitzar en cap moment, no pensin en el què va succeir al Parlament, sinó en perquè. Pensin en què vostés com a polítics, els que hauríen de representar al poble i als interessos de centenars, milers o milions de persones, estan perjudicant aquells que durant tants anys havien cregut en vostés. Però, ara mateix, la gent està indignada, saben que el món no és de color rosa, saben que no podem viure en el món de Yuppi, però el que si que sabem tots és que vostés no mereixen el sou que tenen, ni la bona reputació, ni l'idolatria per part de cap ciutadà, i en conclusió, ara mateix, no mereixen cap vot.

Porten des de fa molts anys defensant la democràcia però la democràcia funciona quan tots respecten les regles del joc, quan els que hi juguen respecten les lleis, tan votants com partits. Però ultimament sempre vostés guanyaven i els ciutadans de carrer, perdien vegada rere vegada. Crec que s'han de fer un replantejament de la seva feina tots i cadascun de vostés: es veuen capacitats per representar el poble? Poden defensar els drets dels ciutadans? Creuen en el poble? Quins són els seus interessos? Si vostés són membres d'un partit polític per a guanyar diners no és el seu lloc.

viernes, 24 de junio de 2011

Després d'un any

Fa uns dies em vaig trobar a una persona que feia temps que no veia i vaig pensar que no sabia de que havíem de parlar. Si me l'hagués trobada feia uns anys podria haver parlat de tantes coses... Llavors, em vaig adonar quan tornava cap a casa que el temps passa massa ràpid. Vaig estar donant-li voltes al tema i quan ja m'havia oblidat em vaig tornar a trobar una parella que em va preguntar per si havia superat tots els crèdits de la universitat i em van recordar que just feia un any havia fet la selectivitat. "Déu meu! Un any ja ha passat!" . Ja he acabat primer de periodisme.

Hem arribat en un moment difícil, el pla Bolonya ja estava implantat i com més avançava el curs m'adonava de les dificultats del pla. Que si teoria, que si pràctica, que si ara no tinc examens, que si ara se'm barreja la teoria, els examens, la pràctica, el vull anar-me'n de festa, que si el meu professor no vol fer recuperacions,.... La discordinació entre pla Bolonya, professors i rectorat s'ha notat i cada cop el rectorat de la UAB s'ha anat distanciant més i més dels universitaris, dels professorat i del personal no docent per diverses raons. Es va distanciar de l'alumnat al no autoritzar i no donar el vistiplau a la festa de la Universitat Autònoma que es va celebrar en un dia que el rectorat va considerar lectiu; del personal docent i del professorat (i de nou, dels estudiants) es va distanciar a l'anunciar acomiadaments i retallades (en totes les universitats catalanes hi haurà retallades de 144 milions d'euros).
Malgrat que el grau m'agrada, he trobat desenes de defectes en cada assignatura que hem fet, però de totes maneres puc assegurar i dir sense tremolar que ser periodista és l'ofici més bonic del món. No estudiem anant a la biblioteca i fent colzes, estudiem mirant els informatius, investigant per la xarxa, buscant la notícia a peu de carrer, fent fotografies, escoltant la ràdio, mirant pel·lícules, escoltant opinions, empatitzant amb els ciutadans i fent crítica . No fem un grau qualsevol, no ens tancarem a estudiar, no farem càlculs, ni ens aprendrem les deu mil normes d'ortografia, ens agrada el nostre ofici i encara que hi hagi uns quants que estiguin utilitzant el ser periodista per donar una mala imatge de la nostra feina  i de tota la resta de periodistes, les facultats de comunicació s'aniran omplint de joves que creuen que l'ofici pot sortir de la crisi en la que sembla estar. Som molts els que no tirarem la tovallola, els que encara que ens retallin en diners, ens diguin que la nostra carrera és la més fàcil de totes, sabeu que podem dir? Que la nostra carrera és pura vocació. Crec que en cap més facultat es pot veure la passió que es posa en la nostra, que ja ningú t'ha d'ordenar "fes un treball" de vint mil pàgines, que a mi m'es igual que em posin un 6, un 8 o un 10 (que si et posen un 10, millor que millor) però l'important està en què quan acabis el reportatge, l'entrevista o el que sigui, diguis "Què interessant! M'ha encantat fer això!" i t'hagi servit d'alguna cosa pel teu futur.
Molts deuen pensar què motivada, però tot és posar-li ganes al que fas, creure-hi i que com més t'interessi, més et crida l'atenció.

D'altra banda, els companys sempre hem estat uns al costat d'uns altres, diuen que el periodisme és un món molt competitiu, que hi ha gent que l'únic que vol és ser més que algú altre. I sí, la veritat és que hi ha gent així, però de veritat que ser no val la pena, ara per ara i encara que el periodisme sigui la unica carrera que es pugi anar exercint mentre vas estudiant, seguim sent universitaris que volem passar-ho bé, però ara ja no hi ha marxa enrere. Som de la UAB, som alumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació i de periodisme. Ho hem passat molt bé fent reportatges, entrevistes, al Congrés de periodisme digital de Huesca, i algunes assignatures han molestat molt, però molts professors (alguns molt més que d'altres) s'han implicat força, ens han tractat com a periodistes, com adults, d'altres en canvi no han après que el Pla Bolonya no vol dir tractar-nos com pàrvuls ni donar-nos tot mossegat sinó aprendre fent pràctiques i que la teoria quedi en segon pla.

En definitiva, puc dir que aquest any ha estat molt positiu, m'he adonat que sí que estava en el cert, que el que creia quan era adolescent, era veritat, jo volia ser periodista i per fi, aqui estem, encara que ara per ara només sigui en construcció.

miércoles, 1 de junio de 2011

No val quedar-se quiet

iSenyor Monzó, em dirigeixo a vosté, perquè no comparteixo el que va expressar en el seu article del 19 de Maig “Vet aquí la Spanish Revolution”.
Per començar, som molts els indignats, però que per diverses raons no podem ser-hi cada dia a Plaça Catalunya i que des de fa temps ens vam adonar que la major part de polítics només miraven per la seva butxaca,  i no defensaven res del interès dels ciutadans . Creu que no és motiu suficient com per estar indignat? Potser si s’apropés a Plaça Catalunya veuria com la realitat és ben diferent de la que creu.
En segon lloc, no va haver ningú que va decidir el hagstag #spanishrevolution sinó tots els que vam piular amb aquest terme vam col·laborar a què s’alcés en un dels primers llocs de temes més populars arreu del món. Internet és lliure, un món sense llei on la única norma és el sentit comú, que sembla que molts polítics l’hagin perdut.
En tercer lloc, sóc d’una generació molt jove, que ho hem tingut tot a l’abast de la mà però això no vol dir que ens haguem esforçat menys, hem tingut una preparació bona pel que fa els estudis en comparació amb els nostres avis i pares, ara però, ens hem trobat en la situació que no tenim un futur assegurat malgrat haver tingut una prepració ideal. M’he sentit impotent al sentir dir que érem una generació acomodada que no movíem ni un dit per un futur digne i que estàvem ben poc interessats en política. Des de què va sorgir el moviment 15-M em sento orgullosa de pertànyer a aquesta generació que lluita per una política més responsable i uns votants que pensin de forma molt més intel·ligent el seu vot.
Per fi els joves han alçat la veu i han recordat després de tantes decisions polítiques sense escoltar als ciutadans, que sense els nostres vots els polítics no tenen poder. Però també pensionistes, aturats, autònoms, immigrants, universitaris, empresaris, artistes ... s’han volgut afegir aquesta iniciativa.
Diu que li semblen poques 150.000 persones, però la xifra ha anat augmentant. A més es pot veure a les urnes, que al nostre país hi ha un 49,5 % d’abstenció,és a dir, aproximadament 23 milions de persones no van anar a votar, i que potser deu ser per alguna cosa.
Lluitar sense violència per un futur digne és el que caracteritza el moviment 15-M, sense insults, ni trampes, ni fronteres. Però no val jugar brut, mirar des de dalt, tenir-ho tot i jutjar durament a unes persones totalment indignades amb la política que volen alçar la veu per lluitar de forma pacífica pels seus drets.
Jo no em penso quedar quieta, de braços creuats sense fer res, vosté sembla que sí.

sábado, 14 de mayo de 2011

Queremos galego!

Queremos galego!, plataforma sense ànim de lucre a la que estan adherides més de 700 entitats i 6000 adhesions individuals han convocat el pròxim 17 de maig, días das letras galegas, a diverses ciutats del món manifestacions per la defensa del gallec.

El passat 17 de maig de 2010 van ser els gallecs els que es van manifestar a la Praza do Obradoiro a Santiago de Compostela per reclamar la reducció d'hores de gallec a l'ensenyament. Ara però plataformes i entitats convoquen que els emigrants gallecs cridin i es manifestin per la llengua que han mantingut viva encara que estiguin ben lluny de la terra.

S'han adherit al manifest entitats com el Bloque Nacionalista Galego, Esquerda Unida, l'Asociación cultural Rosalía de Castro de Barakaldo, Galicia en Nova York (Portal de información de galegos en Nova York) o diverses plataformes per l'ensenyament del valencià.

Els actes es produiràn a a llocs cèntrics de les principals ciutats de diversos paísos d'Espanya, Europa i tot el món.


Florència: Piazza Senioria 18.30 hores
Lugo: Raíña (Frente Hotel Méndez Núñez) 12 hores
Barreiros: Festa da Lingua (AC Irmandade de San Caetano i Plataforma Queremos Galego da Mariña) Escolas de Celeiro de Mariñaos 18 hores
Belfast: Centro Cultural de Falls Road 16 hores
Boiro: Romaría das Letras, Finca do Pazo de Goiáns 11.30 hores
Pontedeume: Praza do Concello 11.30 hores
Narón: Xardín Botánico Carlos Rodríguez Dacal 12 hores
Nova York: Battery Park 17 hores
O Barco: Pasarela peonil do Salgueiral 12.00 hores
Soutomaior: Alameda de Talorrío de Arcade 12.00 hores
Barcelona: Centro Galego de Barcelona (Rambla dels Caputxins) 19.00 hores
A Coruña: Obelisco 12 hores

Tots aquestes movilitzacions poden estar subjectes a canvis que es comuniquen a la pàgina del Facebook de Queremos Galego!



La Pegatina: "Hi ha grups que pensen que per cantar en català els tiraran tomàquets a l'escenari"

La Pegatina acaba de treure nou disc "Xapomelon" en el que barrejen, com porten des del principi català, castellà, gallec i francès. A l'actualitat, l'escena musical catalana està vivint un dels millors moments, entrevistem a La Pegatina per saber que en pensen sobre cantar en català, sobre el boom que hi hagut en els últims mesos amb la música del nostre país a la resta de l'estat.

1. Creieu que actualment cantar en català dóna èxit?

No és qüestió de la llengua, el que fa que puguis tenir èxit o no. Depèn més aviat de si ets creïble, sincer, si agrada la imatge que tens, si ets honest amb el públic, si enganxa la teva música, si és per a tots els públics o no, etc. Hi ha molts altres factors i la llengua és l’últim de tots.

2. Creu que la música catalana està prou reconeguda a l'estat espanyol?

Si us referiu a la música cantada en català (diferent de la música catalana), nosaltres tenim una experiència molt saludable. I és que fa 6 anys que anem per tot arreu de l’estat espanyol i quan cantem en català, la gent segueix cantant-nos les cançons, i no els fa res que siguin en català o en qualsevol altre idioma. Creiem que si no es coneixen prou cançons en català a l’estat espanyol és perquè els grups catalans tenen prejudicis, i no el públic espanyol.

3. El fet de cantar en català segueix sent un prejudici lingüístic que fa que els grups no puguin arribar a ser reconeguts en el mercat nacional?

Com us diem, és més aviat cosa dels grups d’aquí, que pensen que per cantar en català els tiraran tomàquets a l’escenari. Nosaltres també ho vèiem així, però fins que no vas allà i ho proves no te n’adones que és una percepció errònia. Si el que canta té prejudicis, també en tindrà el públic.

4. Abans de tenir el grup, escoltàveu música en català? 

Sempre n’hem escoltat. De fet, ara més que mai, gràcies al bon moment de l’escena catalana. I que duri molts anys, tots volem escoltar música en la nostra llengua al nostre país.

5. Què us va portar a cantar en català i castellà?

Simplement, que som veïns de Montcada i Reixac, un municipi, com tants altres de les rodalies de Barcelona, on es parla indistintament un idioma i l’altre, a la vegada. Fins i tot, els barregem sense parar. Per tant, un acaba pensant i parlant en els dos idiomes, i les lletres surten en un o altre de manera natural, no hi ha res buscat.

6. El fet de cantar en català segueix sent una eina per reivindicar una cultura o identitat concreta -com ho era temps enrere-? És a dir, la música d'ara ha deixat de tenir una càrrega política explícita?

Els que parlem català no tenim res a amagar, no és com abans. De fet, trobem que no cal lluitar pel català, sinó deixar-lo fluir. Està més viu que mai i perquè segueixi així, s’ha de buscar la naturalitat en tots els aspectes. Les obligacions no fan bé a ningú.