Páginas

lunes, 4 de abril de 2011

Past, present and future

De moment tot semblava anar bé. De moment tot el que em feia somriure estava en el seu lloc, però qui sabia que tot allò es trencaria. Qui sabia que els somnis s'esvairien en no res. Que tot allò que somiaven no seria res, només seria vapor, seria fum que desapareix, seria com un globus que s'enlaira en el cel i que desapareix de la teva vista.
Els nostres somnis desaparegueren com si no fóssim res, com si tot estigués en blanc i les raons que ens havien fet pendre certes decisions ja no fossin res. "Amb què ens quedem?" vaig preguntar, però de cop em vaig adonar que m'ho preguntava només a mi i qui ningú més tenia la resposta. Davant de la paret blanca de l'habitació, davant dels mobles, davant de les opinions, davant dels colors, de la nit, de la crueltat, dels somnis...Qui podria respondre?
La resposta no existia, la resposta? Qui la tenia? Qui podria compartir amb mi els somnis que havien desaperagut en aquell moment. Somnis trencats com qui trenca un plat amb força al terra. Preguntes que mai tindrán resposta i que tu mai em podràs respondre.

Recorda-ho, algún dia quan els dies no existeixin, ens trobarem per qualsevol carrer, seurem en un banc i parlarem. Parlarem sobre això i sobre allò, riurem, i ens preguntarem com ens va i recordarem tot el que vam viure en els moments més divertits que ningú més mai va tenir.

martes, 22 de marzo de 2011

The Propers a Sabadell

Al juliol del 2009 al Poblenou, The Propers va oferir el seu primer concert i a partir de llavors no han perdut el ritme. Des de llavors, la banda de ska i reggae ha ofert desenes de concerts no només a Catalunya sinó també a Coslada (Madrid) o a Castelló de la Plana amb molta acceptació del públic.

Durant la seva trajectòria, la formació ha patit canvis però sens dubte s'han anat consolidant i adquirint un to més personal, després de començar fent versions temes de reggae i ska i amb influències del ska i el reggae dels anys 60. Ara, però ja composen temes propis en els que podem notar aquest estil tan personal que han anat adquirint amb el pas del temps. 

El passat divendres 18 de març la formació va triomfar amb un concert benèfic a Badalona amb The Cabrians y Los retrovisores. El pròxim 1 d'abril els podrem veure per primera vegada a Sabadell amb Guaita'ls sens dubte esperem que el públic del Vallès els hi agradi i omplin La Sala (Plaça Laietana, 48) 

jueves, 17 de marzo de 2011

"Árboles que soñaban en tres idiomas"

Establir una frontera no és fàcil. Més aviat en alguns casos és més que difícil establir on finalitza un territori. 
La senyalització què ens marca? Ens marca el fi d'una cultura? De l'ús d'una llengua? De què?

A Hermisende ha sigut una pregunta que sempre s'han fet. La senyalització i la oficialitat marquen que aquest municipi de la provincia de Zamora pertany a Castella i Lleó, marca que es regeix per les lleis de la comunitat castellana i que la llengua oficial és el castellà. Però això que és tan clar en els papers, passejant pels seus carrers, parlant amb la gent i investigant sobre la seva cultura i història ens adonem que la realitat és ben diferent.

Només arribar el municipi i sortint per l'accés de l'A-52 veiem que el paaisatge no correspon a la imatge que tenim de Castella i Lleó. Muntanyes verdes, fred a l'ombra i calor al sol a l'estiu,... Només tenint una primera impressió podem dir que la imatge correspon molt més a la propera Galícia que deu quilòmetres més enlla comença. 
Els cartells, la senyalització, tot sembla adequar-se a l'idioma però només llegint el nom de la Casa Rural ja podem pensar que les coses en aquest municipi són ben diferents: A casa do Cura . Els forasteiros (tal com els hi diuen al poble) es queden ben sorpresos al comprovar que els habitants d'Hermisende el castellà l'utilitzen més aviat poc. El domini del gallec s'ha anat reduint entre la població però igualment el bar, els comerços i als "corrillos" que formen les diferents veïnes la llengua de la comunitat veïna es ben present. 
El comerç, però amb Galícia es continu i diari. Distribuidors, peixaters, carnissers, entre d'altres acudeixen diariàment a la zona per vendre els seus productes. Per tant, la relació amb Galícia és ben viva.

El que també és innegable és la relació amb el país veí, Portugal cada cop s'ha anat fent més proper a la comarca de Sanabria. Els governs portugués i espanyol han volgut realitzar des de fa uns anys una aproximació cada vegada més gran pel que fa les vies de comunicació. 

Sens dubte, podem dir que Hermisende és un dels llocs on la interculturalitat és molt present. Hermisende és la unió de tres cultures, la unió de tres llengües, la unió de tres territoris: Hermisende és diferent, Hermisende és totalment distingible de la resta i popularment, segueix sent un dels pobles més curiosos en referència a cultura de tota Espanya.


Totalment recomenable i que ho explica com poques persones han pogut fer-ho,  Javier Prieto Gallego a El Norte de Castilla

lunes, 7 de febrero de 2011

Piqué, la revolució de les xarxes socials o els 150.000 euros que cap paparazzi mai va guanyar

Si jo fos paparazzi avui estaria ben enfadada. M'hagués passat la setmana passenjant-me per Bellaterra, m'hagués assabentat de tots els plans que tenia en Gerard Piqué, hagués parlat amb amics seus i amb la seva família, hagués regirat tot el que calgués per aconseguir les fotos del Piqué i la Shakira... 150.000 euros era massa temptador per no buscar la foto a qualsevol lloc.
Però si jo fos paparazzi avui m'hagués aixecat del meu llit, hauria obert el pc i hagués vist el perfil del jugador blaugrana al Facebook i hagués pensat que la meva feina no té futur. Hagués mirat aquella foto milers de vegades i estaria totalment incrèdula al que veia a la pantalla.
Hagués vist que el jugador de futbol ha penjat la foto de la seva festa d'aniversari al Facebook amb els seus amics i la Shakira i que aquella foto no la podia cobrar ni jo ni cap dels meus col·legues.
Però què és això? M'hagués preguntat en veu alta. I llavors hagués vist els meus contricants davant meu amb noms propis: Facebook i Twitter. Serien els meus contricants. Ells són els que farien que la meva ràbia augmentés i m'adonés que si qualsevol persona de carrer ja no li importa pujar la foto de la seva festa d'aniversari, què li hauria d'importar a en Gerard Piqué? I més si és per a què ningú es faci ric a la seva costa.
Piqué ha utilitzat la xarxa social al seu favor, ningú cobrarà una barbaritat de diners per fer fotos d'amagades en els moments més privats perquè ell ja serà el seu propi fotògraf.
Si jo fos paparazzi estaria buscant una altra feina, però com no ho sóc seguiré estudiant, seguiré escrivint al blog, col·laborant a la ràdio i seguint el perfil dels dos membres de la parella de moda (amb el permís de la Carbonero i el Casillas). Mentrestant, suposo que més d'un paparazzi s'estarà estirant dels pèls....

sábado, 29 de enero de 2011

Operación Triunfo ja no és el mateix

Operación Triunfo va marcar un abans i un després tan en la televisió com a la indústria discogràfica a Espanya. 
Forma part de la memòria col·lectiva els diferents moments de la primera edició en què la anomenada Rosa d'Espanya es proclamà guanyadora  i representant del país al festival d'Eurovisiór, en què el David Bisbal i la Chenoa tenien alguna cosa més que amistat iel David Bustamante plorava dia si dia també.

Ara aquella primera edició queda més aviat bastant lluny, deu anys més tard, Operación Triunfo acaba d'arribar a la vuitena edició de mà de la Pilar Rubio, en lloc del Jesús Vázquez, però les audiències i les crítiques fan que el programa tan triomfador en els seus inicis no es vegi amb un bon futur . Les audiències arriben tan sols arriben al 17 % quan a la seva primera edició s'arribava a la xifra astrònomica de 46 % i amb les col·laboracions del publicista Risto Mejide durant les últimes edicions a Telecinco s'arribava al 37% de share.
Però després de 10 anys les coses han canviat: Telecinco va deixar de banda la banda més musical i va tornar el concurs en un reality més dels tants que fa la cadena, més polèmic amb intervencions del jurat, i amb el reciclatge en la resta de programes de la cadena.
Pilar Rubio, presentadora omnipresent de Telecinco, tampoc surt bé de les crítiques dels diferents mitjans del país: Mònica Planas del diari Ara deia que "ja la podrien nominar". Els tres presentadors - Carlos Lozano, Jesús Vázquez i Pilar Rubio- han marcat estils molt diferents al programa i sembla que els seguidors del reality no estan gaire contents amb la substituta de Vázquez.


Ja veurem com acaba el programa que tantes alegries va donar a TVE, i que potser als de Telecinco els hi està començant a donar algun mal de cap.

miércoles, 12 de enero de 2011

Estudiar en una biblioteca, cada vez más dificil

Pasear por la biblioteca es lo único que puede hacer en esas instalaciones. En épocas de examenes se inundan de cerebros agitados que tienen que aprender la lección pero muchas veces por no decir siempre sillas y mesas son insuficientes para todos los estudiantes que quieren estudiar en la biblioteca.
El año pasado, en plena selectividad, me encontré en una situación digna de serie de televisión o de cualquier reportaje totalmente dramatista.
La biblioteca de la Sagrada Família de Barcelona (biblioteca donde encontrar un sitio está considerado un gran reto) acababa de cerrar sus puertas. La sala nocturna que está situado en el mismo edificio abría sus puertas para que todos aquellos que quisieran seguir estudiando pudieran hacerlo en esas mismas instalaciones. Para empezar, al abrirse las puertas, me sorprendí de lo que había allí dentro, exactamente de lo que no había.
Mesas de diferentes formas y medidas, no muchas por eso, y más bien pocas sillas. No más de 30 lugares disponibles para las más de 50 personas que se agolpaban en la puerta. La sala, totalmente desaprovechada, se llenó tan solo abrir sus puertas y muchas personas se quedaron sin sitio sin saber que hacer, muchas optaron por irse a casa, otros en cambio optaron por el suelo. El problema estuvo cuando después de un par de horas decidimos salir fuera a tomar un poco el aire (llevabamos todo el dia en la biblioteca) y comer algo. Salimos y nos sentamos en unos bancos enfrente de la biblioteca, cuando desde allí que se podía ver todo el interior de la sala, en menos de un par de minutos, vimos como cuatro personas cogían nuestras cosas las tiraban al suelo y se sentaban en nuestro lugar. Nosotros fuimos corriendo, pero llegamos a la decisión de que esperaríamos un momento ya que otros compañeros en otra mesa estaban a punto de abandonar la biblioteca. Pero los gritos rompiendo el silencio no faltaron. Con más personas, fuimos a reclamar lo que nos sucedía a las personas encargadas de ello, pero estos dijeron que al faltar una normativa no podían hacer nada al respeto.

Desde aquel día mi rabia hacia las bibliotecas de Barcelona en época de exámenes va en augmento. Las únicas posibilidades de encontrar lugar en bibliotecas se reducen a las bibliotecas universitarias que aportan tranquilidad y lugar siempre que acudas.
Las Bibliotecas de Barcelona defraudan, y cada vez más son más los que lo piensan.
¿Cómo puede ser que una ciudad tan grande no pueda disfrutar de unas instalaciones bibliotecarias como le tocaría?

Realmente, cualquier persona que acuda a cualquier biblioteca de Barcelona (excepto algunos casos) puede ver como el espacio está tan desaprovechado. Los estudiantes de la ciudad tendríamos que pedir mejoras en las bibliotecas, pedir ampliación de horarios, silencio (por parte tanto de bibliotecarios como por parte de usuarios), es decir una mejora general del servicio.
En especial, me gustaría destacar casos muy concretos: El caso del desaprovecho de espacio en la biblioteca de la Sagrada Família y por otro lado, el ruido espantoso por parte de muchos usuarios de la biblioteca Sofia Barat. Por otro lado en cambio, me gustaría destacar la excelencia de la biblioteca Xavier Benguerel, una de las mejores bibliotecas de toda la ciudad, en la que se puede disfrutar tanto de silencio como de espacio para todos.


Biblioteques de Barcelona

lunes, 10 de enero de 2011

Víctor Muñoz y Pichi Alonso valoran la comunicación en los vestuarios

Los dos exjugadores del FC Barcelona entregan el premio a los ganadores de la “I Lliga de la Facultat de Ciències de la Comunicació”, el Atlético Che Guevara.

Víctor Muñoz y Pichi Alonso valoraron positivamente la comunicación en los vestuarios el pasado 22 de diciembre en el acto de clausura de la primera liga de futbol en la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB.
En el acto de clausura de la liga se premió al ganador, el Atlético Che Guevara, capitaneado por Joshua Sánchez, y se reconoció la colaboración de la Vila Universitària de la UAB y se premió a la mejor afición y el mejor blog. La mejor afición fue para la de Aston Birra y el premio al mejor blog fue para el Recreativo de Juerga. También se reconoció a los Champiñones, equipo formado únicamente por chicas.
Víctor Muñoz habló de su futuro en el Terek de Grozni de Rusia y destacó que ve complicada la comunicación con los jugadores y que será toda una aventura. Tanto Víctor como Pichi valoraron la comunicación entre entrenadores y jugadores y la adaptación a las nuevas tecnologías. Hablaron de la buena comunicación de Guardiola con sus jugadores y que este aspecto se ve reflejado en el buen juego del equipo.