Després d'un any

Fa uns dies em vaig trobar a una persona que feia temps que no veia i vaig pensar que no sabia de que havíem de parlar. Si me l'hagués trobada feia uns anys podria haver parlat de tantes coses... Llavors, em vaig adonar quan tornava cap a casa que el temps passa massa ràpid. Vaig estar donant-li voltes al tema i quan ja m'havia oblidat em vaig tornar a trobar una parella que em va preguntar per si havia superat tots els crèdits de la universitat i em van recordar que just feia un any havia fet la selectivitat. "Déu meu! Un any ja ha passat!" . Ja he acabat primer de periodisme.

Hem arribat en un moment difícil, el pla Bolonya ja estava implantat i com més avançava el curs m'adonava de les dificultats del pla. Que si teoria, que si pràctica, que si ara no tinc examens, que si ara se'm barreja la teoria, els examens, la pràctica, el vull anar-me'n de festa, que si el meu professor no vol fer recuperacions,.... La discordinació entre pla Bolonya, professors i rectorat s'ha notat i cada cop el rectorat de la UAB s'ha anat distanciant més i més dels universitaris, dels professorat i del personal no docent per diverses raons. Es va distanciar de l'alumnat al no autoritzar i no donar el vistiplau a la festa de la Universitat Autònoma que es va celebrar en un dia que el rectorat va considerar lectiu; del personal docent i del professorat (i de nou, dels estudiants) es va distanciar a l'anunciar acomiadaments i retallades (en totes les universitats catalanes hi haurà retallades de 144 milions d'euros).

Malgrat que el grau m'agrada, he trobat desenes de defectes en cada assignatura que hem fet, però de totes maneres puc assegurar i dir sense tremolar que ser periodista és l'ofici més bonic del món. No estudiem anant a la biblioteca i fent colzes, estudiem mirant els informatius, investigant per la xarxa, buscant la notícia a peu de carrer, fent fotografies, escoltant la ràdio, mirant pel·lícules, escoltant opinions, empatitzant amb els ciutadans i fent crítica . No fem un grau qualsevol, no ens tancarem a estudiar, no farem càlculs, ni ens aprendrem les deu mil normes d'ortografia, ens agrada el nostre ofici i encara que hi hagi uns quants que estiguin utilitzant el ser periodista per donar una mala imatge de la nostra feina  i de tota la resta de periodistes, les facultats de comunicació s'aniran omplint de joves que creuen que l'ofici pot sortir de la crisi en la que sembla estar. Som molts els que no tirarem la tovallola, els que encara que ens retallin en diners, ens diguin que la nostra carrera és la més fàcil de totes, sabeu que podem dir? Que la nostra carrera és pura vocació. Crec que en cap més facultat es pot veure la passió que es posa en la nostra, que ja ningú t'ha d'ordenar "fes un treball" de vint mil pàgines, que a mi m'es igual que em posin un 6, un 8 o un 10 (que si et posen un 10, millor que millor) però l'important està en què quan acabis el reportatge, l'entrevista o el que sigui, diguis "Què interessant! M'ha encantat fer això!" i t'hagi servit d'alguna cosa pel teu futur.

Molts deuen pensar què motivada, però tot és posar-li ganes al que fas, creure-hi i que com més t'interessi, més et crida l'atenció.

D'altra banda, els companys sempre hem estat uns al costat d'uns altres, diuen que el periodisme és un món molt competitiu, que hi ha gent que l'únic que vol és ser més que algú altre. I sí, la veritat és que hi ha gent així, però de veritat que ser no val la pena, ara per ara i encara que el periodisme sigui la unica carrera que es pugi anar exercint mentre vas estudiant, seguim sent universitaris que volem passar-ho bé, però ara ja no hi ha marxa enrere. Som de la UAB, som alumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació i de periodisme. Ho hem passat molt bé fent reportatges, entrevistes, al Congrés de periodisme digital de Huesca, i algunes assignatures han molestat molt, però molts professors (alguns molt més que d'altres) s'han implicat força, ens han tractat com a periodistes, com adults, d'altres en canvi no han après que el Pla Bolonya no vol dir tractar-nos com pàrvuls ni donar-nos tot mossegat sinó aprendre fent pràctiques i que la teoria quedi en segon pla.

En definitiva, puc dir que aquest any ha estat molt positiu, m'he adonat que sí que estava en el cert, que el que creia quan era adolescent, era veritat, jo volia ser periodista i per fi, aqui estem, encara que ara per ara només sigui en construcció.

No val quedar-se quiet

iSenyor Monzó, em dirigeixo a vosté, perquè no comparteixo el que va expressar en el seu article del 19 de Maig “Vet aquí la Spanish Revolution”.

Per començar, som molts els indignats, però que per diverses raons no podem ser-hi cada dia a Plaça Catalunya i que des de fa temps ens vam adonar que la major part de polítics només miraven per la seva butxaca,  i no defensaven res del interès dels ciutadans . Creu que no és motiu suficient com per estar indignat? Potser si s’apropés a Plaça Catalunya veuria com la realitat és ben diferent de la que creu.

En segon lloc, no va haver ningú que va decidir el hagstag #spanishrevolution sinó tots els que vam piular amb aquest terme vam col·laborar a què s’alcés en un dels primers llocs de temes més populars arreu del món. Internet és lliure, un món sense llei on la única norma és el sentit comú, que sembla que molts polítics l’hagin perdut.

En tercer lloc, sóc d’una generació molt jove, que ho hem tingut tot a l’abast de la mà però això no vol dir que ens haguem esforçat menys, hem tingut una preparació bona pel que fa els estudis en comparació amb els nostres avis i pares, ara però, ens hem trobat en la situació que no tenim un futur assegurat malgrat haver tingut una prepració ideal. M’he sentit impotent al sentir dir que érem una generació acomodada que no movíem ni un dit per un futur digne i que estàvem ben poc interessats en política. Des de què va sorgir el moviment 15-M em sento orgullosa de pertànyer a aquesta generació que lluita per una política més responsable i uns votants que pensin de forma molt més intel·ligent el seu vot.

Per fi els joves han alçat la veu i han recordat després de tantes decisions polítiques sense escoltar als ciutadans, que sense els nostres vots els polítics no tenen poder. Però també pensionistes, aturats, autònoms, immigrants, universitaris, empresaris, artistes ... s’han volgut afegir aquesta iniciativa.

Diu que li semblen poques 150.000 persones, però la xifra ha anat augmentant. A més es pot veure a les urnes, que al nostre país hi ha un 49,5 % d’abstenció,és a dir, aproximadament 23 milions de persones no van anar a votar, i que potser deu ser per alguna cosa.

Lluitar sense violència per un futur digne és el que caracteritza el moviment 15-M, sense insults, ni trampes, ni fronteres. Però no val jugar brut, mirar des de dalt, tenir-ho tot i jutjar durament a unes persones totalment indignades amb la política que volen alçar la veu per lluitar de forma pacífica pels seus drets.

Jo no em penso quedar quieta, de braços creuats sense fer res, vosté sembla que sí.

Queremos galego!

Queremos galego!, plataforma sense ànim de lucre a la que estan adherides més de 700 entitats i 6000 adhesions individuals han convocat el pròxim 17 de maig, días das letras galegas, a diverses ciutats del món manifestacions per la defensa del gallec.

El passat 17 de maig de 2010 van ser els gallecs els que es van manifestar a la Praza do Obradoiro a Santiago de Compostela per reclamar la reducció d'hores de gallec a l'ensenyament. Ara però plataformes i entitats convoquen que els emigrants gallecs cridin i es manifestin per la llengua que han mantingut viva encara que estiguin ben lluny de la terra.

S'han adherit al manifest entitats com el Bloque Nacionalista Galego, Esquerda Unida, l'Asociación cultural Rosalía de Castro de Barakaldo, Galicia en Nova York (Portal de información de galegos en Nova York) o diverses plataformes per l'ensenyament del valencià.

Els actes es produiràn a a llocs cèntrics de les principals ciutats de diversos paísos d'Espanya, Europa i tot el món.


Florència: Piazza Senioria 18.30 hores
Lugo: Raíña (Frente Hotel Méndez Núñez) 12 hores
Barreiros: Festa da Lingua (AC Irmandade de San Caetano i Plataforma Queremos Galego da Mariña) Escolas de Celeiro de Mariñaos 18 hores
Belfast: Centro Cultural de Falls Road 16 hores
Boiro: Romaría das Letras, Finca do Pazo de Goiáns 11.30 hores
Pontedeume: Praza do Concello 11.30 hores
Narón: Xardín Botánico Carlos Rodríguez Dacal 12 hores
Nova York: Battery Park 17 hores
O Barco: Pasarela peonil do Salgueiral 12.00 hores
Soutomaior: Alameda de Talorrío de Arcade 12.00 hores
Barcelona: Centro Galego de Barcelona (Rambla dels Caputxins) 19.00 hores
A Coruña: Obelisco 12 hores

Tots aquestes movilitzacions poden estar subjectes a canvis que es comuniquen a la pàgina del Facebook de Queremos Galego!

La Pegatina: "Hi ha grups que pensen que per cantar en català els tiraran tomàquets a l'escenari"

La Pegatina acaba de treure nou disc "Xapomelon" en el que barrejen, com porten des del principi català, castellà, gallec i francès. A l'actualitat, l'escena musical catalana està vivint un dels millors moments, entrevistem a La Pegatina per saber que en pensen sobre cantar en català, sobre el boom que hi hagut en els últims mesos amb la música del nostre país a la resta de l'estat.

1. Creieu que actualment cantar en català dóna èxit?

No és qüestió de la llengua, el que fa que puguis tenir èxit o no. Depèn més aviat de si ets creïble, sincer, si agrada la imatge que tens, si ets honest amb el públic, si enganxa la teva música, si és per a tots els públics o no, etc. Hi ha molts altres factors i la llengua és l’últim de tots.

2. Creu que la música catalana està prou reconeguda a l'estat espanyol?

Si us referiu a la música cantada en català (diferent de la música catalana), nosaltres tenim una experiència molt saludable. I és que fa 6 anys que anem per tot arreu de l’estat espanyol i quan cantem en català, la gent segueix cantant-nos les cançons, i no els fa res que siguin en català o en qualsevol altre idioma. Creiem que si no es coneixen prou cançons en català a l’estat espanyol és perquè els grups catalans tenen prejudicis, i no el públic espanyol.

3. El fet de cantar en català segueix sent un prejudici lingüístic que fa que els grups no puguin arribar a ser reconeguts en el mercat nacional?

Com us diem, és més aviat cosa dels grups d’aquí, que pensen que per cantar en català els tiraran tomàquets a l’escenari. Nosaltres també ho vèiem així, però fins que no vas allà i ho proves no te n’adones que és una percepció errònia. Si el que canta té prejudicis, també en tindrà el públic.

4. Abans de tenir el grup, escoltàveu música en català? 

Sempre n’hem escoltat. De fet, ara més que mai, gràcies al bon moment de l’escena catalana. I que duri molts anys, tots volem escoltar música en la nostra llengua al nostre país.

5. Què us va portar a cantar en català i castellà?

Simplement, que som veïns de Montcada i Reixac, un municipi, com tants altres de les rodalies de Barcelona, on es parla indistintament un idioma i l’altre, a la vegada. Fins i tot, els barregem sense parar. Per tant, un acaba pensant i parlant en els dos idiomes, i les lletres surten en un o altre de manera natural, no hi ha res buscat.

6. El fet de cantar en català segueix sent una eina per reivindicar una cultura o identitat concreta -com ho era temps enrere-? És a dir, la música d'ara ha deixat de tenir una càrrega política explícita?

Els que parlem català no tenim res a amagar, no és com abans. De fet, trobem que no cal lluitar pel català, sinó deixar-lo fluir. Està més viu que mai i perquè segueixi així, s’ha de buscar la naturalitat en tots els aspectes. Les obligacions no fan bé a ningú.

Past, present and future

De moment tot semblava anar bé. De moment tot el que em feia somriure estava en el seu lloc, però qui sabia que tot allò es trencaria. Qui sabia que els somnis s'esvairien en no res. Que tot allò que somiaven no seria res, només seria vapor, seria fum que desapareix, seria com un globus que s'enlaira en el cel i que desapareix de la teva vista.

Els nostres somnis desaparegueren com si no fóssim res, com si tot estigués en blanc i les raons que ens havien fet pendre certes decisions ja no fossin res. "Amb què ens quedem?" vaig preguntar, però de cop em vaig adonar que m'ho preguntava només a mi i qui ningú més tenia la resposta. Davant de la paret blanca de l'habitació, davant dels mobles, davant de les opinions, davant dels colors, de la nit, de la crueltat, dels somnis...Qui podria respondre?

La resposta no existia, la resposta? Qui la tenia? Qui podria compartir amb mi els somnis que havien desaperagut en aquell moment. Somnis trencats com qui trenca un plat amb força al terra. Preguntes que mai tindrán resposta i que tu mai em podràs respondre.

Recorda-ho, algún dia quan els dies no existeixin, ens trobarem per qualsevol carrer, seurem en un banc i parlarem. Parlarem sobre això i sobre allò, riurem, i ens preguntarem com ens va i recordarem tot el que vam viure en els moments més divertits que ningú més mai va tenir.

The Propers a Sabadell

Al juliol del 2009 al Poblenou, The Propers va oferir el seu primer concert i a partir de llavors no han perdut el ritme. Des de llavors, la banda de ska i reggae ha ofert desenes de concerts no només a Catalunya sinó també a Coslada (Madrid) o a Castelló de la Plana amb molta acceptació del públic.

Durant la seva trajectòria, la formació ha patit canvis però sens dubte s'han anat consolidant i adquirint un to més personal, després de començar fent versions temes de reggae i ska i amb influències del ska i el reggae dels anys 60. Ara, però ja composen temes propis en els que podem notar aquest estil tan personal que han anat adquirint amb el pas del temps. 

El passat divendres 18 de març la formació va triomfar amb un concert benèfic a Badalona amb The Cabrians y Los retrovisores. El pròxim 1 d'abril els podrem veure per primera vegada a Sabadell amb Guaita'ls sens dubte esperem que el públic del Vallès els hi agradi i omplin La Sala (Plaça Laietana, 48) 

"Árboles que soñaban en tres idiomas"

Establir una frontera no és fàcil. Més aviat en alguns casos és més que difícil establir on finalitza un territori. 

La senyalització què ens marca? Ens marca el fi d'una cultura? De l'ús d'una llengua? De què?

A Hermisende ha sigut una pregunta que sempre s'han fet. La senyalització i la oficialitat marquen que aquest municipi de la provincia de Zamora pertany a Castella i Lleó, marca que es regeix per les lleis de la comunitat castellana i que la llengua oficial és el castellà. Però això que és tan clar en els papers, passejant pels seus carrers, parlant amb la gent i investigant sobre la seva cultura i història ens adonem que la realitat és ben diferent.

Només arribar el municipi i sortint per l'accés de l'A-52 veiem que el paaisatge no correspon a la imatge que tenim de Castella i Lleó. Muntanyes verdes, fred a l'ombra i calor al sol a l'estiu,... Només tenint una primera impressió podem dir que la imatge correspon molt més a la propera Galícia que deu quilòmetres més enlla comença. 

Els cartells, la senyalització, tot sembla adequar-se a l'idioma però només llegint el nom de la Casa Rural ja podem pensar que les coses en aquest municipi són ben diferents: A casa do Cura . Els forasteiros (tal com els hi diuen al poble) es queden ben sorpresos al comprovar que els habitants d'Hermisende el castellà l'utilitzen més aviat poc. El domini del gallec s'ha anat reduint entre la població però igualment el bar, els comerços i als "corrillos" que formen les diferents veïnes la llengua de la comunitat veïna es ben present. 

El comerç, però amb Galícia es continu i diari. Distribuidors, peixaters, carnissers, entre d'altres acudeixen diariàment a la zona per vendre els seus productes. Per tant, la relació amb Galícia és ben viva.

El que també és innegable és la relació amb el país veí, Portugal cada cop s'ha anat fent més proper a la comarca de Sanabria. Els governs portugués i espanyol han volgut realitzar des de fa uns anys una aproximació cada vegada més gran pel que fa les vies de comunicació. 

Sens dubte, podem dir que Hermisende és un dels llocs on la interculturalitat és molt present. Hermisende és la unió de tres cultures, la unió de tres llengües, la unió de tres territoris: Hermisende és diferent, Hermisende és totalment distingible de la resta i popularment, segueix sent un dels pobles més curiosos en referència a cultura de tota Espanya.

Totalment recomenable i que ho explica com poques persones han pogut fer-ho,  Javier Prieto Gallego a El Norte de Castilla